La pluja ha passat per damunt de la meva casa perduda...


Obra:La pluja (p. 94)
Municipi:Arenys de Mar
Comarca:Maresme

La casa familiar dels Espriu és situada a l'antic carrer de la Perera o Bisbe Català, número 27. A darreries el segle XIX el bisbe Català va comprar tres cases consecutives i les va convertir en un ampli casal de planta baixa i dos pisos. Mort el doctor Català, la mansió va ser heretada pel notari Francesc Espriu, pare del poeta, que era nét d'una de les germanes del bisbe. La família Espriu alternava les vacances entre Viladrau i Arenys i, doncs, molts records infantils i d'adolescència estan lligats a aquest lloc. Per això podem llegir-hi un fragment del Doctor Rip, la seva primera novel·la, i dos poemes que ens parlen dels jocs infantils al jardí dels cinc arbres, l'eixida que hi ha a la part de darrera del casal. A Primera història d'Esther ens confessa que es tracta d'un roser, una troana, una camèlia, un libanenc i una palmera gànguil. I, encara, a Ariadna al laberint grotesc inclou una narració que parodia una d'aquestes tertúlies essent el poeta jove el protagonista amb el nom de Salom. Aquesta breu prosa, dedicada a la memòria del poeta i l'amic entranyable Bartomeu Rosselló-Pòrcel (Palma de Mallorca, 1913-El Brull, 1938), rememora a partir de la pluja de maig tres espais mítics del jove Espriu, la casa i, sobretot el jardí dels cinc arbres d'Arenys; la torre de can Ganyota de Viladrau, on el poeta passà temporades de convalescència a causa de la malaltia pulmonar que agafà de jove i, finalment, la casa materna de Rosselló al carrer de l'Om de Palma de Mallorca, o
testing image

La pluja ha passat per damunt de la meva casa perduda, casa dels morts del meu nom. Qui sap si ha trobat el vell roser ennegrit de l'eixida, el roser de la pell leprosa. Qui sap si haurà vist com els llessamins i la camèlia creixien a l'entorn de la palmera trista, costum dels meus ulls. Aquesta pluja ha argentat el trident del tritó del safareig, ha gotejat pels dits secrets de la molsa, prima veu. Ha dansat potser per les sales buides i fosques, ja sense llums i sense sedes, esgarrifada fina, tirànica de vidre. La pluja viatgera tresca després collades amunt i ha vingut per tots els camins de la muntanya fins al meu jardí dels avets, pobre encara de roses. remor de cascavells d'aigua damunt el maig fred del jardí, damunt el teu silenci a la muntanya, mentre la teva mare broda i plora, plora per tu sota la pluja brodada, lluny, al carrer de l'Om, enllà de la mar, enllà del casal profanat dels meus morts.