Olius. Giro on diu l'indicador i continuo...


Obra:Olius. Giro on diu (p. 1)
Municipi:Olius
Comarca:Solsonès

testing image

Olius. Giro on diu l'indicador i continuo entre entrecreuades serralades i turons vestits de boscúries. A diferència de les tendres terres de prats, és el paradís del verd fosc, de pins, alzines, i algun roure perdut entre timons i romanins. Algun camp d'ordi ens recorda la presència humana. Sembla que la vall del riu es vulgui estrènyer, camí dels alts congostos de la capçalera. Verd a baix i blau dalt, sobtadament esquinçat pel vol alt –sovint rabent – de les orenetes. Més enllà l'espai s'eixampla i apareix l'església de Sant Esteve i la rectoria, nascudes de les roques i mimetitzades.  Visió pastorívola amb l'encís de la comunió entre el patrimoni natural i el cultural. Flaire d'herbei tallat.

M'és difícil comprendre que observo d'un cop d'ull un univers de cultures. El paratge és solitari i assossegat, però tothom hi ha passat sempre, hi ha fet estada i l'ha afaiçonat sense desvirtuar-lo. Aquí els neolítics hi tallaven sílex, els ibers ensitjaven els cereals amb què comerciaven, els romans introduïen el llatí i la seva cultura, i els visigots es repartien terres al llarg del riu i començaven el culte que ens ha pervingut.

Observo la quietud multisecular de la portalada de l'església i, de sobte, em passen per la ment mil imatges de pagesos esperant en aquell recer i àgora alhora, per entrar a missa, sortint-ne, bateigs, enterraments, casoris, benediccions, caramelles, processons i altres reunions i litúrgies sense principi ni fi, sota l'esguard hieràtic del xiprer i del cloquer. Només les faixes i arc cecs són concessions llombardes a l'austeritat mil·lenària.

Dins la nau crec sentir càntics ancestrals i cadències de lletania, sota la mirada buida del pantocràtor absent. Els forjats de pàmpols i circells separen visualment l'enlairat espai presbiteral de l'accés soterrani. Baixo l'escala i d'improvís em colpeix un meravellós espai arcà. La cripta, feixuga i esvelta alhora, fa palès l'emanació de les forces tel·lúriques, fusts amunt, creant arborescències impossibles i voltes encreuades. És el regne de la pedra i l'oració, del gregorià, l'esperit i la penombra. Malgrat el sostre baix, es percep el convit a l'ànima a elevar-se a l'infinit.

Extra portas, torno a la llum encegadora. Jardineres amb dàlies, geranis i menta. Una olor dolcenca acompanya la visió estàtica. Fa una hora quieta. Atret per un toc interior a morts de no sé quan, em deixo dur per la seva monotonia i em du a la porta d'un cementiri dissimulat, una paràbola entre roques. Dins del recinte, babel de roquissar i tombes, tan integrades a la natura, que de no ser per les creus hom diria que són obra de ritus pagans, d'un perpetuat megalitisme. Els pinacles gaudinians i xiprers no gosen competir amb les alzines de l'entorn. Alguns nínxols són fets dins dels blocs i més claustrofòbics que la pròpia mort. Aquest microcosmos és tan sorprenent com breu.

Refaig el camí i m'acosto a la Torreta. Avui mas, els seus paraments conserven elements del que fou un castell roquer fa deu segles, segona residència dels comtes d'Urgell. Edifici altiu, proclama la seva ascendència noble i l'autoritat del comte Ermengol en un oxímoron on tot és senzill i natural, com els quiquiriquics i cants de sits i rossinyols de fons.

Baixo al riu, lleuger entre còdols de tota mida. Faig un llarg passeig i visito el molí de Ratavilla i el dels Cups. Malgrat ser de la mateixa època i veure'n elements històrics, han evolucionat amb el temps. Riu avall, passat el molí del Pont, el Cardener es lliura mansament a l'embassament de Sant Ponç. De tornada m'aturo a la seva presa contemplo una de les panoràmiques més conegudes del Solsonès, on les altes serres de Port del Comte, Cija, Cadí i massís de Pedraforca fan de marc de fons i de contingut reflectit per l'aigua. Als flancs, s'hi emmirallen els vessants de pi blanc. Trenca l'embadaliment el pas d'uns endiumenjats i el brunzit d'un borinot.