De tota manera, la Festa Major de Nargó...


Obra:El carrer dels petons (p. 248-250)
Comarca:Alt Urgell

testing image

De tota manera, la Festa Major de Nargó del 1840 no va pas resultar de la manera que ens esperàvem. El diumenge al migdia van irrompre quatre genets a la plaça del poble. Eren un civil i tres militars. El civil va demanar per l'alcalde i, després, van anar a buscar el jutge, el metge i el mossèn.

Es tractava del governador militar i polític del Corregiment, el senyor Cebrià Gobernadó, que era el que anava de paisà, i dels capitans Agustí Martí i Llorenç Ribas, i del tinent Marià Llobera. Portaven l'ordre, signada pel general Cabrera, d'obrir la tomba on se suposava que havia estat enterrat el comte d'Espanya, exhumar el cadàver i identificar-lo.

L'operació es va efectuar aquella mateixa tarda enmig d'una atmosfera d'expectació i temors. El Virot, l'enterramorts del poble, va descolgar el cadàver. Estava posat de bocaterrosa i mig embolcallat amb el mateix llençol amb què el van cobrir en treure'l del Segre; només que ara el llençol s'havia deteriorat i podrit tant o més que el mateix cos del mort.

El Virot el va girar de cara amunt i es va procedir a la identificació. Els militars van assegurar que aquell cadàver corresponia sens dubte al comte d'Espanya, i les autoritats de Nargó van certificar que es tractava de la mateixa persona que havien enterrat el dia 7 de novembre passat.

Un cop feta la identificació el capità Martí va interrogar les autoritats de Nargó. Els va preguntar per què quan van trobar aquell cadàver no l'havien exposat per tal de facilitar-ne la identificació. I per quin motiu havien tingut tanta pressa a enterrar-lo. Mossèn Argerich va fer un discret pas enrere, groc com un dels seus ciris. El jutge va fer com aquell que es concentra per trobar una resposta i va aclucar els ulls. Sort que aleshores l'alcalde —no sé si superant per uns instants el record del seu amic afusellat —el batlle Merino—, o, al contrari, empès per la força que aquell record li va produir— es va posar seriós i, jugant-s'ho tot a una sola carta, va contestar amb seguretat i energia:

—Aquí som homes rudes i llecs. I no sabem si vam fer més o menys del que havíem de fer, però vam complir el que se'ns va ordenar...

Ara, doncs, en el judici que es preparava ja no hi hauria cap dubte respecte a la identitat del cadàver. Aquells militars van comentar que els hauria agradat enterrar-lo més dignament, però la urgència de la seva missió no els ho permetia.