El senyor rector ens acompanya a l'església vella...


Obra:Clarisme (p. 3)
Comarca:Alt Urgell

testing image

El senyor rector ens acompanya a l'església vella: ell en té les claus, i hi té un feix de records...

Grinyola el pany, rondina la porta en obrir-se, el sol ho daura tot: les herbes altes, els escardots de punxes irades, l'esquena d'una sargantana que no fuig, els milers de cargols que s'arrapen a tots els recons de totes les pedres, i una pobra creu trista, i guerxa, ornada d'una corona de flors de ferro, pintades, abans, i que el temps ha destenyit.

El senyor rector, uns instants, s'aparta, diu un parenostre per la mare morta enterrada aquí. Mentalment l'acompanyem.

Ve vers nosaltres, cordial, afectuós. Ens explica la restauració que els Amics de l'Art Vell dugueren a terme cap a l'any 1931 o 32.

Ens diu que tot, materialment, queia, i que el campanar s'aguantà gràcies a la seva forma piramidal; que l'església, gairebé fins a la seva meitat, era coberta de terra, i que en rebaixar-la aparegueren uns fonaments annexes a aquesta, cara a migjorn, i que per més suposicions que es feien hom no pogué treure l'entrellat del que foren.

La façana —explica— tota, menys el campanar, estava arrebossada; en canvi, ara, lluen i llueixen les pedres netes i rascades tan curosament, que no hi veuran ni el senyal d'un cop de martell; i que es vegin més noves que no les del campanar és degut al fet que amb uns raspalls especials foren netejades, i les escletxes van descarnar-se expressament i es reompliren de ciment: gavetes de ciment ben clar, que s'abocaren a totes les esquerdes que l'engolien, l'engolien, àvides de cloure's per sempre més.

Es féu nova la tanca del cementiri, i, com que aquesta tocava, ajuntant-s'hi, un cantell de l'absis, es compraren uns terrenys i s'engrandí el clos.

Al campanar hom creu que poden assenyalar-se dues èpoques diferents: de la meitat en amunt cal creure'l del segle xi o xii: de la meitat en avall, és impossible de precisar. Calgué posar a les finestres unes columnes noves, però la creu del capdamunt no gosàrem tocar-la perquè la teulada, els anys de la teulada, ens feren témer que no aguantés el pes d'un home, ni per a treballar-hi, encara que fos poca estona. S'esmerçaren, en la restauració, unes nou mil pessetes en total, però ara — i el rostre del senyor rector s'il·lumina—, ara no caurà, en molts anys i bons.