Vilanova de les Garrigues no tenia gran cosa...


Obra:Oli en un llum (p. 23-25)
Comarca:Segrià

testing image

Vilanova de les Garrigues no tenia gran cosa que la diferenciés dels altres pobles de la comarca. Tenia uns carrers estrets, costeruts, zigzaguejants, herència d'un temps en què la prioritat era defensar-se de l'enemic, i no pas construir am­ples avingudes a peu pla; una escola amb cada cop menys alumnes, amenaçada des de feia massa per un tancament que no acabava d'arribar; una consulta mèdica on les visites s'eternitzaven, aneu a saber si per la patxorra del metge, dels pacients o de tots plegats; mitja dotzena de petites botigues, que anaven tirant com podien tot i la competència ferotge dels supermercats de la capital; la cooperativa del camp, veritable olla de grills els dies de junta; i un ajuntament on la rapidesa, l'eficàcia i l'eficiència no eren precisament les normes de funcionament.

Però Vilanova tenia el bar. Situat just a sobre de la cooperativa, s'hi accedia per una petita porta situada prop de l'entrada. Una vegada travessat el llindar, unes escales altes i revelles menaven cap a un brogit de veus cada cop més insistent. L'efecte que feia el recinte en obrir la porta del capdamunt de les escales podia sorprendre més d'un: la sala era enorme, d'unes dimensions que no anaven d'acord amb la petitesa del poble. A mà dreta hi havia la barra des d'on el llogater del local, en Ton de la Canya, servia la clientela. Les taules i les cadires poblaven la major part de l'espai, excepte l'extrem del local, que estava destinat a les activitats lúdiques: hi havia un futbolí, una màquina escurabutxaques i un billar.

Les parets apareixien cobertes de retrats antics i no tan antics, en una curiosa barreja de tradició i modernitat. A les imatges de la Vilanova de començament de segle s'afegien les fotografies de les diferents plantilles de l'equip de futbol local, que ranquejava des de feia anys, però es resistia a desaparèixer. La pinacoteca la completaven els pòsters dels cantants de moda, material amb data de caducitat no gaire llunyana i fàcilment reemplaçable, els quals s'havien penjat a petició dels més jovenots.

També hi havia un televisor, situat entre la barra i la porta d'accés al local. Molt sovint ignorat, els caps de setmana es convertia en el centre de totes les mirades. Sobretot quan feien futbol i jugava el Barça. Llavors la gent encarava tot el cadiram cap al mo­nitor i l'esguardava atentament. N'hi havia que ni respiraven, de tan concentrats que estaven. D'altres es menjaven literalment les ungles. Els altres avançaven, convençuts, el resultat final. I uns quants ho aprofitaven per no perdre detall de qui entrava i qui sortia del local.

I l'últim dels trets definidors del bar era el fum. Els termes bar i fum acostumen a anar de bracet, però en aquest cas la relació era més que íntima. Un cop oberta la porta, hom hauria pogut assegurar que l'ambient es podia tallar amb un ganivet. La cosa esdevenia més peluda les nits de rigorós hivern, perquè estava tot resclosit i a dins del bar s'acumulaven grans quantitats de fumadors, ja fos de ros, de negre o de tabac artesanal (fàries, Rösslis, «senyoretes» o caliquenyos). O sigui que, si algú patia de mal de gola o odiava el fum del tabac, més valia que es quedés a casa. O que es fes la il·lusió que algun dia aprovarien una llei que prohibiria fumar al bar del poble i que la fauna que campava entre taules, cadires i tamborets la respectaria.

El bar. La institució que havia acabat amb el monopoli de l'església a l'hora de reunir grans quantitats de gent a Vilanova. Més i tot, en ple segle XXI, es podia dir que a missa hi anaven quatre gats, mentre que el cafè no era mai buit. I que el sermó dominical del capellà havia estat substituït pels sermons diaris dels que, literalment, no es movien de la part de dalt de la cooperativa.