La llum queia esmorteïda...
La llum queia esmorteïda, desganada, descolorida sobre Vilanova de les Garrigues. Era un sol de pastera, un sol amb un tel finíssim al davant que en difuminava els raigs i quasi no deixava passar l'escalfor. La tarda era freda. S'acostava l'hora de l'enterrament. Havien hagut d'esperar dos dies perquè els tràmits eren els tràmits, i se l'havien hagut d'emportar a Lleida a fer-li l'autòpsia. Tampoc no l'havien vetllat a casa, com ell hauria volgut, i l'havien ensenyat només unes hores al tanatori de Balàfia. Sempre deia que, quan es morís, volia que la família conserves el costum de deixar la porta del carrer oberta i el llum de les escales encès, perquè no trobava res més bonic al món que acomiadar-se de parents, amics, coneguts i veïns des de la casa on s'havia viscut. Res més bonic que poder-los brindar, per última vegada, la seva hospitalitat. Però la família ja estava prou afligida per observar la tradició. A més, el fet de vetllar el mort la nit abans de l'enterrament ja quasi no s'estilava a la comarca. La gent se n'havia cansat, de passar nits en blanc per no res. De veure's la casa plena de gent; d'haver de tenir, pel cap baix, quinze o vint cadires disponibles; d'haver de posar constantment cafeteres al foc, i tasses i culleretes a taula; d'haver de donar conversa quan no tenien ganes de parlar i d'haver d'escoltar, cada minut, les mateixes frases d'ànim de sempre i els mateixos tòpics de sempre sobre la vida i la mort. La gent volia passar una nit mínimament tranquil·la i descansar, que bona falta els feia.
L'església era plena. I la plaça de l'església. I els carrers que naixien davant de la plaça de l'església. La gent havia acudit dels quatre caps i cantons. El Duardo era una persona molt coneguda i tenia amics a tot arreu. Quan va arribar el seguici fúnebre, encapçalat pel cotxe de morts i seguit per la família i una corrua inacabable d'acompanyants, van haver d'obrir un passadís. Els familiars van avançar compungits, plorosos, ullerosos. Només se sentia, cada vuit o deu segons, el so rogallós i macarrònic d'una campana enllaunada que sortia pels altaveus.
