La llum queia esmorteïda...


Obra:Oli en un llum (p. 170-171)
Comarca:Segrià

testing image

La llum queia esmorteïda, desganada, descolorida sobre Vilanova de les Garrigues. Era un sol de pas­tera, un sol amb un tel finíssim al davant que en difuminava els raigs i quasi no deixava passar l'escalfor. La tarda era freda. S'acostava l'hora de l'enterrament. Havien hagut d'esperar dos dies perquè els tràmits eren els tràmits, i se l'havien hagut d'emportar a Lleida a fer-li l'autòpsia. Tampoc no l'havien vetllat a casa, com ell hauria volgut, i l'havien ensenyat només unes hores al tanatori de Balàfia. Sempre deia que, quan es morís, volia que la família conserves el costum de deixar la porta del carrer oberta i el llum de les escales encès, perquè no trobava res més bonic al món que acomiadar-se de parents, amics, coneguts i veïns des de la casa on s'havia viscut. Res més bonic que poder-los brindar, per última vegada, la seva hospitalitat. Però la família ja estava prou afligida per observar la tradició. A més, el fet de vetllar el mort la nit abans de l'enterrament ja quasi no s'estilava a la comarca. La gent se n'havia cansat, de passar nits en blanc per no res. De veure's la casa plena de gent; d'haver de tenir, pel cap baix, quinze o vint cadires disponibles; d'haver de posar constantment cafeteres al foc, i tasses i culleretes a taula; d'haver de donar conversa quan no tenien ganes de parlar i d'haver d'escoltar, cada minut, les mateixes frases d'ànim de sempre i els mateixos tòpics de sempre sobre la vida i la mort. La gent volia passar una nit mínimament tranquil·la i descansar, que bona falta els feia.

L'església era plena. I la plaça de l'església. I els carrers que naixien davant de la plaça de l'església. La gent havia acudit dels quatre caps i cantons. El Duardo era una persona molt coneguda i tenia amics a tot arreu. Quan va arribar el seguici fúnebre, encapçalat pel cotxe de morts i seguit per la família i una corrua inacabable d'acompanyants, van haver d'obrir un passadís. Els familiars van avançar compungits, plorosos, ullerosos. Només se sentia, cada vuit o deu segons, el so rogallós i macarrònic d'una campana enllaunada que sortia pels altaveus.