Santa Maria del Mar


Obra:Barcelona, cor de Catalunya (p. 208-209)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Santa Maria del Mar (Fragment)

Quin nom més bell, més noble, més sonor, aquest de Santa Maria del Mar! I quin prestigi dóna, a l'església i al barri, aquest nom, en el que totes les lletres haurien d'ésser majúscules!

Santa Maria del Mar! Música de clarins al vent, música de clam de tot un poble. Les paraules es fan música a la boca en dir: Santa Maria del Mar!

És el temple més bell de Barcelona. Té un aire imposant, ple de majestat, de grandiositat, de força. I un aire de poble, d'ànima i sang de poble. De poble que aixeca una església per fer-se fort contra la noblesa. Durant tota l'edat mitjana l'Església és la més fidel aliada del Poble. Casa del Poble, Casa de Déu. Contra el senyor, contra el feudal, contra el justícia, contra el noble, contra l'aristòcrata estèril, l'Església ofereix al poble el sagrat dret d'asil.

Santa Maria del Mar és com un cor, alimentat per la sang roja i calenta de tot un poble. És una es­glésia de masses, de multituds, una església d'una bellesa digna i severa. I té quelcom de castell, de baluard guerrer: ànima del poble, també, en la que, sota les cendres, cremen les brases de la revolta.

La torre de Santa Maria té una gracia, fina i esvelta, de xiprer, que és l'arbre gòtic per excel·lència.

Aquesta església de Santa Maria del Mar no s'assembla de res a l'església de Nôtre Dame de París. Però a nosaltres ens recorda i ens fa pensar en la Nôtre Dame de París, però vista a través de la novel·la de Víctor Hugo, que era un poeta que bastia catedrals al vent.

Santa Maria del Mar és una església de Víctor Hugo, una església en vers.

La porta de l'església és de dues fulles, clavetejades de ferro. En aquestes dues fulles de la porta es veuen dues figures de bronze que representen uns homes aclofats sota un feix enorme: unes fustes, unes pedres. Sembla que això és un record de què els bastaixos cooperaren a la construcció del temple portant els materials graciosament, és a dir: sense percebre'n cap mena de remuneració en moneda.

Heus ací com el poble deixa rastre del seu pas pel camí dels anys. Sembla dir, amb un orgull no­ble: Jo faig catedrals, castells, palaus, per demostrar la meva força. I, per demostrar també la meva for­ça, un dia destrueixo aquestes catedrals, aquests cas­tells, aquests palaus.