Un dels meus personatges, en Màrius d'El temps de les cireres...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Un dels meus personatges, en Màrius d'El temps de les cireres, camina pels voltants de Santa Maria del Mar i té la sensació que hi ha viscut en altres temps. A mi també em passava: ho vaig sentir un dia, quan encara era molt jove, un dia en què vaig veure roba estesa al carrer de Sombrerers. O potser era el nom d'aquest carrer, que avui ens sembla teatral? No, cada vegada que passejo per Santa Maria em veig a mi recordant-me en altres temps, en aquesta mescla de memòria i oblit i, aleshores, sense ni com va ni com ve, també em veig a mi llegint, en plena adolescència, un poeta jove que va morir tuberculós al sanatori de Puig d'Olena, als 32 anys. Per això vaig batejar el meu personatge amb el nom de Màrius, en record de Màrius Torres. Perquè el poeta també volia oblidar una ciutat que, en 1939, s'enfonsava:

 

Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, / que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, // batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze / que de torres altíssimes s'allarga pels camins, / i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.

 

No em pregunteu per què associo aquest poeta amb Santa Maria del Mar perquè no ho sé. Potser perquè la foscor de les llums somortes que volten la catedral i l'alçada dels vitralls, que ens els fan inaccessibles, em duien a somniar una altra mena de ciutat. O potser perquè quan començava a anar sola pels carrerons que a penes si recorden antics aires mariners descobria el poeta que somniava una altra ciutat on les campanes elevaven el cor i escalfaven els peus dels pelegrins. Mai no podem explicar aquestes associacions: jo no havia viscut la guerra civil com Màrius Torres, jo vivia en un temps de quietud. Màrius, el meu personatge, no ha llegit el poeta, no sap qui és, però quan passeja pels volts de Santa Maria sent un estrany buit a l'estómac i pensa que hi ha una altra manera de viure en algun altre lloc del món. ¿És la façana de Santa Maria, que potser em recorda el mar i l'aroma de salobre que convida a l'aventura? No ho sé... Però el Partenó del Gòtic, com diu Miquel Tarradell, l'arqueòleg, sempre em produeix una nostàlgia inexplicable. Sóc filla de les restes de molts somnis i qui sap si no m'ha arribat algun somni mariner d'aquesta ciutat, molt abans que Barcelona no es tornés capriciosa i comencés a fer la viu-viu i a viure de renda en temps de l'anomenada decadència...