Quan al dematí següent de sa arribada a Lleida...


Obra:Mossèn Jacinto Verdaguer (p. 110-112)
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

Quan al dematí següent de sa arribada a Lleida, hagué celebrat missa, sempre acompanyat de nombrós seguici, volgué el Poeta saludar al Sr. Bisbe de la Diòcesis Dr. D. Josep Messeguer i Costa. Amb quina afabilitat va rebre'l i va abraçar-lo! Li féu avinent la seua admiració per ses hermoses poesies sem­pre tan cristianes, i sempre tan plenes d'amor per la Verge; li digué, que els hàbits episcopals li privarien el plaer de anar-lo a escoltar als Jocs Florals, no per la institució literària que veia créixer i fomentava amb gust, sinó per celebrar-se en un teatre. Ell, no privava a cap sacerdot de anar-hi, mes no vull que es digui—afegí—que han vist al Bisbe de Lleida en un teatre.

Després pujàrem a visitar la Catedral vella, que Mossèn Cinto somiava i estimava per la gloriosa fita que assenyala en la història de l'art català. No es feia l'erudit en matèria arqueològica, però sabia admirablement apreciar totes les belleses de una portada romànica, de una cresteria gòtica, d'un arabesc his­toriat, i distingia perfectament los matisos d'una transició d'istil. I en la vella, superba i gloriosa catedral que començada a primeries del segle XIII aportà a la construcció totes les filigranes de l'art romanicobizantí influenciat pel mudèjar en los motius orna­mentals, fins arribar a les darreres floridures del gòtic del sigle XV, be es pot dir que hi tenen representació totes les escoles i totes les tendències; per això és més de doldre que una tan incomparable iglésia no estigui novament oberta al culte catòlic i per això és tan d'alabar los esforços que ha vingut fent la intel·lectualitat lleidatana per a retornar-la a l'art de la pau, quan ara és enlletgida per l'art de la guerra que hi té son alberg.

També Mossèn Cinto que anava encisant-se davant de les inimitables portes dels Infants i dels Apòstols, del claustre admirable, i de tants i tants capitells, rosetons, claus, arcs i cornises com embelleixen la Seu antiga, tenia paraules de planyença veient seccionades les naus que priven d'admirar tanta grandesa.

Pujarem també al campanar que com n' ha dit son poeta es

...fet per titans
o per hòmens de raca gegantina,

a fi de poder-li mostrar lo panorama que domina, que com gaires de Catalunya pot calificar-se d'esplèndid, i ja guanyats los 76 metres que el separen del pla de la Catedral, des de dalt de tot del campanar de Lleida passà moments deliciosos estudiant lo paisatge: ara enlluernant-se amb l'argentada cinta del riu Segre, ja seguint lo massís de fruiterars i bancals de l'horta que el festonegen, per a fixar-se després en les tossalades de les Garrigues o el gran pla d'Urgell.

Se li mostrà la llunyana silueta del Pirineu, la més propera del Montsec, lo Segrià, la perspectiva de la Llitera, dels Montnegres, és a dir tot, i a tot prestava Mossèn Cinto atenció, i tot l'admirava ...

En un moment de pausa s'ajupí a collir un brot florit de panigroc, mallola, panicrostes o camamilla borda, que amb tots aqueixos noms és coneguda aqueixa pelosa anthemídea que per vegetar en tota mena de terres fins viu en aquelles altures. Mes lo campaner digué a Mossèn Cinto:

—¡Que fa! llenci aqueixa flor que es tornaria cego.

—Ai! ai! feu lo poeta clavant-hi més fixa la mirada, això en diuen?

—Si Senyor.

Mes ell, en lloc de desprendre-se'n la retingué més presonera en la mà, mirant fixament aquell jóc flosculat que s'apreta per a formar botons daurats amb corona blanca, n'apartà després la vista per a dirigir-la Orient enllà cap a la immensitat, cap allà on sa fantasia devia haver volat, si ens atenim al espurneig de la flama genial que semblava guspirejar en sa mirada. Tots nos reteníem l'alè, tement profanar aquell sagrat moment; i àdhuc lo campaner, bocabadant, se'l mira va estranyat. Torna e1 poeta a nosaltres i sense mirar a ningú digué com fent un repàs mental:

—Heu dit que aquesta planta fa encegar al que la toca, veritat?

—Sí senyor.

— Molt bé, molt bé, repetí fent anar el cap en senyal d'assentir, mentre es treia una llibreta de la butxaca i la hi col·locava cuidadosament.

Després, si, mirant-nos a tots digué:

—És curiós, és molt curiós! afegí guardant-se la llibreta.

Qui ho pogués saber lo que aleshores va somiar despert!