En aquell moment, a la plaça Sant Joan de Lleida...


Obra:O rei o res! (p. 26-28)
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

En aquell moment, a la plaça Sant Joan de Lleida, la llarga justificació del frare dominic continuava, donant resposta als qui teòricament s'oposaven al nou rei amb l'argument que havia estroncat la tradicional successió per línia masculina del Casal de Barcelona:

— ... I algú de vosaltres, des del fons de sa ignorància de llec, dirà –i estrafeia la dicció, afectant-la en excés–: "Sí, però aquest ve de dona". I jo li respondré: ¿no era per part de mare que a Jesucrist li venia la successió de David? ¿I no fou també per part de mare que el primer rei d'Aragó i comte de Barcelona, fill de dona Peronella, tingué dret a accedir al tron?! -el frare tornava a aixecar la veu-. I encara diré més: tant per part de mare com de pare aquest nostre rei Ferran tot ell és aragonès i valencià! No oblideu que fou concebut al regne de València per son pare, el rei don Joan de Castella, i que nasqué a Tamarit de Llitera, on fou nodrit! Ni oblideu tampoc que el seu avi Enric bé es mostrà català i aragonès quan foragità el cruel don Pedro, que havia destruït Aragó! I encara hi ha qui gosa qüestionar que aquest home devot, model de pietat i de decència, sigui digne de la proclamació que al castell hospitaler de Casp ens va inspirar, a mi i als altres jutges elegits pels Parlaments, la Providència Divina!

Ningú, per descomptat, no s'atreviria mai a contradir designis tan elevats, si més no davant l'home que en proclamava la condició.

Arribada la fi de la llarga peroració –que s'havia estès fins prop de dues hores-, la majoria dels concurrents, encara trasbalsats per la tremenda exposició del dominic valencià, començaren a dispersar-se. En aquell precís moment, al campanar de l'església de Sant Joan repicava l'hora sexta, que assenyalava el migdia.

— Millor un rei estranger que no pas cap –anaven dient alguns.

— Però per justícia la Corona correspon a Jaume d'Urgell –replicaven d'altres.

— Si el comte hagués estat més decidit des d'un primer moment... -es lamentaven els de més enllà, sense per això mostrar-se gaire compungits.

La dispersió fou absoluta. Uns en direcció al Mercadal, uns altres cap a Sant Antoni i d'altres, encara, cap als carrerons i passatges que voltaven la plaça. La multitud, disposada a desplegar de nou el tràfec quotidià i rutinari de la ciutat de Segre, s'escampava com una taca d¡oli. A la plaça només quedaven alguns prohoms de la Paeria, els quals -amb Antoni de Montsuar, senyor de Torregrossa, al capdavant– regraciaven el dominic per l'excel·lent sermó que havia ofert. Els llauradors tornaven als seus hort o a les parades que tenien al mercat; els menestrals i els artesans, disposats a aprofitar el traüt de gent més o menys ociosa que badava aquell dia pels carrers, corrien a obrir botigues i obradors; alguns batxillers, als quals feia mandra enfilar la costa del Romeu fins a l'Estudi General, decidien saltar-se les classes de la tarda i restaven, vagarosos, al pati del Joc de la Pilota; els captaires esguerrats s'adreçaven al Portal de Pont per mostrar llurs deformitats i pidolar un xic d'almoina als qui entraven o sortien de la ciutat; tothom, en fi, recuperava l'activitat que li era pròpia.