La plaça de Sant Joan és el pinyol de la ciutat...


Obra:La ciutat de l'oblit (p. 260)
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

La plaça de Sant Joan és el pinyol de la ciutat. Constitueix un eixamplament en l'eix viari que travessa de cap a cap la zona baixa del centre històric, com si diguéssim fa el paper d'estómac en el llarg budell del cos urbà de Lleida. La plaça, amb el seu apèndix —per continuar amb terminologia anatòmica- de la placeta de la Paeria, conforma l'esgambi que encara en el segle XIX era conegut amb la denominació medieval de Sòl d'amunt o Sòl de munt, al·lusiu al sòl, la base o el peu del tossal sobre el qual s'aixequen la catedral vella i el castell. En alguns documents antics, aquesta àrea més planera és designada com la vila, per contrast amb la ciutat pròpiament dita, que seria la que es trobava encimbellada al capdamunt del turó, on coincidien la Seu, el castell reial o Suda i el palau del bisbe, és a dir els edificis més notables de la població.

Tot aquest cèntric veïnat, el cor de Lleida des de l'edat mitjana ençà, es troba adscrit a la parròquia de Sant Joan, creada en 1168 arran de la divisió parroquial de la ciutat pel bisbe Guillem Pere, tan sols 20 anys després que fos consagrada al culte la vella mesquita, bastida al seu torn al damunt o en el lloc d'un primitiu temple romà.

En 1880 van ser exhumats vestigis —columnes cilíndriques, fragments de fust, un capitell corinti— d'aquell santuari del temps dels cèsars, probablement consagrat a Hèrcules, que devia ser la romanització del culte a Endovèlic, el déu iber que en la regió ilergeta era identificat amb el cabdill Indíbil. L'arqueòleg Lara Peinado sosté que la pedra de l'indicat edifici procedia de les pedreres de Tarraco i la seva construcció i decoració s'assemblaria a la del temple d'August de Barcelona, encara que el lleidatà seria posterior i de majors proporcions.