La seu nova de Lleida...


Obra:La ciutat de l'oblit (p. 1013)
Indret:Seu Nova
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

La seu nova de Lleida, adusta i aritmètica, no guarda, en efecte, tal com hauria desitjat l'arquitecte dels cellers cooperatius, entre els seus murs alçats per impuls i amb gustos forasters, el misteri gojós de llegendes medievals. I aquesta mancança sembla que fa de mal restituir. En aquest sentit, si bé la solució d'erigir una església de cap i de nou oferta per Carlos III denota pel citat Martinell una certa magnanimitat material, sobretot si és comparada amb la gasiveria dels seus predecessors, la veritat és que la catedral s'hauria pogut fer ben rica, tan rica com s'hagués volgut o hagués estat possible, que mai s'haurien arribat a compensar les pedres de la vella, cada una de les quals era un símbol rabejat de gloria i de recorts patris.

Era impossible que aquesta catedral condemnada des del seu naixement a comparacions odioses i la impossibilitat de competir amb la seva antecessora, hostatgés entre els seus murs el misteri de llegendes medievals, per la simple i incontestable raó que el seu origen immediat es remunta tan sols al moment de l'ocupació manu militari de la Seu Vella, en 1707. Ja en 1714, davant les primeres sol·licituds ciutadanes de restitució de Santa Maria, el secretari del consell suprem, Francisco Sàenz de Victorya, un senyor que efectivament tenia nom de secretari de consell suprem, apuntava la voluntat de la corona de solucionar l'enutjosa situació provocada per la tossuderia dels lleidatans promovent la construcció d'un temple nou de trinca. Una reial cèdula de l'any següent ordenava l'avaluació del cost de la fàbrica, en el benentès que aquesta no podia ser de pedra, por el perjuicio que de ella puede seguirse al resguardo de la Ciudad, és a dir per la seguretat del castell, que de fet era la que interessava —del resguard que Felipe V podia oferir als nadius, ja n'havien aquests tingut una bona mostra en 1707—, de manera que la construcció havia de ser de ladrillo a lo moderno, i és de remarcar que en aquella època ja estava de moda l'obra vista.