El divendres que li va regalar la clau empaquetada...


Obra:Senyoria (p. 114-116)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

El divendres que li va regalar la clau empaquetada, ella vinga dir però què és això, Falet meu?, i ell, orgullós que li digués Falet meu insistia té, té, és teu, obre aquest paquet. I ella nerviosa perquè don Rafel no solia prodigar-se amb regals inútils; va destrossar l'embolcall amb aquella impaciència que es gasta per als regals embolicats, la curiositat als dits, i quan va veure la voluminosa clau va dir no, no, perquè era massa gros però quan ell li va confirmar que sí, Elvira meva, ella se li va llençar als braços i li va descompondre la perruca. Aquella tarda va estar mes dolça que mai i de tant en tant agafava la clau amb voluptuositat, com si agafés una altra cosa i a don Rafel, que encara no era sa senyoria, li queia la bava i deia Elvireta la meva fada i ella li contestava, els llavis humits, la roba a mig treure, que ell era l'home més ben plantat de Barcelona i que se l'estimava amb passió. L'Elvira va traslladar la seva passió i les seves pertinences a la nova casa, casona bufona del carrer de les Caputxes, tocant a l'Argenteria, que bé!, ara ja no hem d'estar a l'aguait i podré venir-hi cada dia; però ella feia càlculs ràpids i deia oh sí, estimat, cada dimecres i divendres; i ell, com?, que no vols que ens veiem més sovint?, i ella, manyaga, li descordava la camisa de seda i les calces ajusta­des mentre parlava amb veu engrescadora, és clar que sí, cada dia hauries de venir, però pel bé del nostre amor hem de ser prudents, Falet meu; no podem permetre'ns que la gent malparli perquè el nostre amor és pur i intens i li abaixava les calces i començava a acaronar-li dolçament la reviscolada mandunga i ell perdia el món de vista i les paraules de l'Elvira eren paraula de Déu, sí, Elvireta meva, i ella s'agenollava i introduïa el capciró amatent a la boca i amb la llengua feia miracles i la respiració del futur regent civil de la Reial Audiència de Barcelona don Rafel Massó i Pujades començava a trencar-se en bleixos irregulars i sa futura senyoria posava els ulls en blanc i l'Elvira de tant en tant es treia el gland de la boca i reprenia aquell to persuasiu, la teva dona, Falet meu, començaria a sospitar, i tu, en la teva posició (eixancarrat al llit, pensava), no et pots permetre cap escàndol; i abans que ell pogués argüir que doncs dilluns també, Elvireta, ella tornava a empassar-se el gland amb golafreria i don Rafel ja no sabia què havia volgut dir perquè semblava que l'Elvira també se li hagués empassat la parla. I només sospirava Elvireta, que bé que ho fas, reina, ets la reina, i l'Elvira en aquella estrena del niu d'amor, racó ignorat pels estranys, paradís teu i meu i tota la pesca, va aconseguir extreure una lleterada tan abundosa que ningú ja no va discutir mai més que els dies de visita eren dimecres i divendres sense que això suposés cap rebaixa en els honoraris que rebia per al seu manteniment honest. I a la nit, don Rafel, al llit al costat d'una empastifada, pentinada i inaccessible donya Marianna, es preguntava si era possible de dir a la seva dona que li fes allò que li feia l'Elvira i, després de mirar-se-la de reüll com badallava havent llegit unes pagines del Kempis a la llum de l'espelma, arribava a la conclusió que era impossible; que era impossible fins i tot la proposta; que si gosava dir-li-ho se li desmaiaria a les mans; que per això ja hi havia les amants. O algunes amants.