Aquesta església robusta...


Obra:La ciutat de l'oblit (p. 938-939)
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

Aquesta església robusta, tosca i trista -més el seu dedins que no pas el defora— que potser no va haver de resistir el furor destructiu dels mahometans pel simple fet que tal vegada encara no existia, sí que va estar a punt d'anar a terra a mitjan segle XVIII. Tancada la Seu Vella, un dels memorials presentats a la cort pels canonges proposava l'enderrocament de Sant Llorenç i l'erecció en el seu lloc de la nova catedral. Fernando VI va rebutjar el projecte, al·legant que en temps de guerra la futura seu es veuria exposada als focs d'artilleria dels castells principal i de Gardeny. Vemos que por un detalle, casi anecdótico, ens fa veure Lladonosa, Lérída pudo salvar uno de sus más venerables monumentos. El que sí que va fer Sant Llorenç va ser acollir durant un breu lapse les funcions catedralícies, mentre el temple barroc de baix a l'almodí vell estava en obres. De manera que es pot afirmar que Lleida ha tingut tres catedrals, al llarg dels segles, de les quals aquesta dedicada al màrtir de la graella potser conserva encara, en el respectable i líric punt de vista del poeta Cepero,

...l'encant més bell, la gràcia més clara
que a tothom enamora quan la veu.

I entre els enamorats, possiblement el que més el mateix Carles Cepero i Salat, cerverí transplantat a Lleida i cantor d'aquesta

Esglesiola amable, recol·lecta
entremig del brogit de la ciutat:
ets amagada, humil, però perfecta...

Mirada des de la porta de la casa de Misericòrdia, la façana meridional de Sant Llorenç, amb els poderosos absis sobresortint pel costat, esdevé una aparició impactant, el superb estoig ogival que atresora en el seu si una meravella romànica:

La gòtica harmonia sense preu
flanqueja el ferm romànic que l'empara.

L'ampla escalinata, els massissos contraforts, la portada apuntada i artística sota l'atri, el majestuós campanar... I al costat, contrapunt modern —i no gaire encertat— de rajola a la pedra gairebé mil·lenària, la nova rectoria construïda damunt de l'antic fossar, arquitectura típicament aragonesa per aquella Lleida que alguns pretenien una part de l'Aragó, amb el ràfec volander i les dues oliveres bíbliques davant la porta. Darrerament, sobre un esglaó de l'escalinata reposa ostensiblement una campana esquerdada i ja inútil del veí campanar, condemnada per no poder   donar el seu to exacte a restar separada del carilló de la torre, no tant improvisat monument o homenatge al vell seny com a exemple d'escarment i advertència per a les seves companyes: una bada en el bronze i ja veieu on anireu a parar, esteu avisades.