La ciutat de Lleida


Obra:Tres guies (p. 986-988)
Indret:La Paeria
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

La ciutat de Lleida, enclavada vora el Segre, rodejada de planes fèrtils, té una vida intensa. S'allarga al costat del riu i queda encaixonada entre la ribera i el turó sobre el qual s'aixeca, com un espectre, la Seu Vella.

Em sembla que els lleidatans han fet molt bé de suprimir el trànsit rodat pel carrer Major. Ara us podeu asseure tranquil·lament sota els porxos o en el banc adossat a la vella i noble Paeria i veure com passa la gent. Jo no puc passar per Lleida sense asseure'm — una horeta — en el banc de pedra. Em sento com recolzat en la vetusta història de la ciutat, perquè la Paeria és la petrificació de la història humana de Lleida. El carrer Major és l'espina dorsal de la vida ciutadana. Hi circula moltíssima gent, que varia segons les hores del dia, i que camina més o  menys de pressa, segons allà on va. M'ha semblat que a Lleida la gent camina cada dia més de pressa. Sigui com sigui, s'hi repeteix el fet d'avui de moltes de les nostres ciutats: teniu la impressió que la gent no hi cap, que hi viu estreta en espais massa reduïts i que la vida de carrer és el complement d'aquesta estretor d'habitatges. Tant el centre com els suburbis, pels quals, una mica com Déu vol, s'escampa la ciutat, són molt densos. En els carrerons costeruts, el formigueig humà hi és intens. Les botigues hi són petites i comprimides (a Lleida hi ha molt bones botigues). Sobre el carrer Major, s'hi reflecteix successivament la vida de la població. El gran mercat de verdures que anys enrere s'hi féu al matí a ple carrer — mercat d'una abundància prodigiosa —, em sembla que és un record del passat: cosa natural, perquè la ciutat no ho pot concentrar tot en un sol carrer. Al marge d'aquesta novetat, tot m'ha semblat igual, però molt més intensificat, més ràpid i més lleuger. Durant la major part del dia Lleida no conserva cap rastre de la somnolència provinciana i de la calma d'altres temps. Només abans de sopar té un moment en què sembla tornar-hi. En aquesta hora, la quantitat de senyoretes de família, dedicades al carrer Major a la divagació i al rejoc sentimental amb els elegants joves de la població, és considerable. Aquest espectacle sempre m'ha agradat, i l'he presenciat, una vegada més, assegut al banc de la Paeria. És un espectacle que em produeix un enyorament estrany, la nostàlgia d'una vida que no he conegut. Penso: si hom hagués pogut ésser un jove elegant i ben plantat, hauria estat molt agradable! A Lleida, les senyoretes són encantadores, admirablement formades, d'una gran bellesa. Hi ha — sento que i em diuen — el tipus pirinenc, rossenc i esponerós, i el tipus morú, d'ulls negres i grossos, estàtics, ametllats, del baix Segre. Entesos. A mi, totes aquestes senyoretes em semblen admirables, i, considerades successivament, les trobo totes fascinadores de bellesa. Assegut en el banc de pedra, fumant cigarrets, veig passar l'encantadora vanitat local. Fer comparacions, per què?, si cada cosa dins el seu estil té tant d'interès!... Però la llunyania és tan gran! ¡Hom té amb l'elegància una relació tan freda i somorta!