Antigament, la vorera porticada arribava fins al carrer Major...


Obra:La ciutat de l'oblit (p. 414)
Indret:La Paeria
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

Antigament, la vorera porticada arribava fins al carrer Major. En 1682 serien enderrocats els porxos d'en Xicart, situats davant per davant de la Paeria, a fi i efecte de donar més amplitud a la placeta i rellevància al palau municipal.

La plaça de la Paeria surt esmentada en documents del segle XII com a platea del Pardinal, per les espones que sostenien uns bancals de conreu al vessant del pujol, coneguts amb el nom de Pardinal de la costa. El terme pardina provenia del llatí parietina, que significava lloc entre parets, de vegades ruïnoses. Aquest és el mateix origen del topònim Pardinyes, amb què es designava una partida de l'horta i avui barri populós de més enllà de la via del tren.

El rodal de la plaça havia ja estat habitat en l'època romana, o fins i tot anteriorment, tal com demostren els vestigis arqueològics exhumats en els soterranis de la mateixa Paeria. En temps dels moros, el paratge era ocupat per uns banys públics, diversos obradors i llenços de muralla. Els cristians hi van trobar també algun molí i en general tota la zona podia considerar-se com un raval dels afores, entre camps de cultiu. De fet, en el moment d'excavar els fonaments del teatre Principal van ser descoberts a uns quatre metres sota terra les arrels i els troncs d'uns olivers -aquests sí— com a mínim centenaris.

El tocom s'aniria edificant, amb unes cases que fins al segle XVIII presentaven tan sols un pis i golfes per damunt dels porxos típics, fet i fet igual que el propi palau de la Paeria. A l'acaballa d'aquella centúria es començaran a pujar noves plantes amb maons o paret de tàpia, atesa la impossibilitat que el nucli urbà s'estengués part dellà del perímetre emmurallat. És també aleshores que apareixen a la plaça els primers balcons de ferro, als quals es permetia de sobrevolar uns tres pams des de la línia de la façana.

La plaça de la Paeria és vista avui, més com un eixample de la calçada, com l'embocadura del carrer Major, i no com una plaça convencional. Dominen el cop d'ull sobre aquest racó la façana certament majestuosa del banc Hispano-Americà —coronada per una altra cúpula sostinguda per gràcils columnetes, amb el característic rellotge i els minyons de pedra rodanxonets de damunt de la porta—, el frontis tan emblemàtic de la Paeria i el no menys vistós esgrafiat de la paret que fa escaire  amb la casa de la ciutat.