En un extrem de la fira...


Obra:Oli en un llum (p. 113-114)
Municipi:Lleida
Comarca:Segrià

testing image

En un extrem de la fira, al costat del Pavelló Nou, hi havia un bocí de la colla de Vilanova. Degustaven cervesa davant d'una barra on només servien, precisament, cervesa. Era una tradició consumada, fer unes canyes la tarda del diumenge a la fira. I no sols per a ells, sinó per a un munt de gent, la majoria pagesos, que haurien trobat inconcebible que l'organització no hagués habilitat un espai on poguessin xerrar, trobar-se amb els amics dels altres pobles, escapar-se de les pròpies dones i donar una reüllada a les que passejaven per aquells verals. «Mmmm, estic afamat. Ara em fotria una figueta de setze anys», va dir el Jordi mentre s'acariciava la barbeta. «Ets un cràpula», va replicar el Marià. «Aquestes paraules tan estrambòtiques te les inventes tu quan vas col·locat o les busques al diccionari per sorprendre'm?» «Hi ha una cosa que es diu cultura.» «I una altra que es diu agricultura, mort.» «Hauries de fer com lo Pere, flare. A la platgeta, amb la paia, fotent-li mà per davall del biquini...», va dir el José Luis. «La meua és molt fredolica —afirma el Joan—, després del quinze d'agost no la buscos a la platja. A més, sempre va amb banyador... I el Marc, per cert?» «Ja ho veus, s'estima més oxigenar-se pujant la Pica d'Estats o el Pedraforca que vindre a la fira. No sap lo que es perd», va dir solemnement el Marià.

—Hola, nois, aguanteu la barra perquè no caigui?

—Hola, noia —va fer el Joan—. Sense jaqueta a aquestes hores? Ja saps què fas, Lali?

—Si tinc fred, ja me la ficaré, però de moment estic bé.

Van bescanviar unes paraules, van fer una mica de broma i la parella se'n va anar. El passeig era lent. Ni la gentada no permetia un ritme més curiós ni podien anar de pressa si realment volien apre­ciar detalladament l'esclat del món agropecuari de Ponent. La Fira de Sant Miquel era l'expressió màxima, la constatació més evident de la força de pagesos i ramaders. Era la seva fira, una de les poques vegades en què podien dir que eren els protagonistes de la pel·lícula. Caminaven com qui va per casa seva, sense por que els miressin malament si proferien unes paraules més altes que unes altres. Miraven, escodrinyaven, preguntaven el preu de tot, no es mullaven quan veien que el venedor els volia entabanar, tancaven tractes quan consideraven que no en podien treure més. I gaudien, sobretot gaudien, de les sensacions que els produïa veure les últimes novetats i els nous colors de cotxes, grues, motocultors, arreplegadors de llenya, vibradors d'ametlles i olives, cossetxadores i empacadores de palla.