L'aplec de Sant Ramon era el de més anomenada...


Obra:Tornant-hi a pensar (p. 79-82)
Comarca:Segarra

testing image

L'aplec de Sant Ramon era el de més anomenada de tota la comarca. L'espectacle era interessant. La gentada s'escampava pels camins i pels camps en un desordre de kermesse flamenca: parades de fira, taulells de llepolies, cavalcadures lligades al tronc dels arbres, fumaroles de fogons improvisats, rotllanes al voltant de l'enunciador d'específics, criatures enjogassades i coloraines i bellugadissa pertot arreu.

L'església era plena de fidels acorruats que donaven els tres tombs de ritual entorn del sepulcre miraculós i penjaven ex-vots a les parets que ja n'eren atapeïdes.

L'hostal també era ple. Ho era tant que, darrere de les taules on se servia l'escudella fumejant, l'arròs assafranat o les costelles espurnejades d'all, hi havia la renglera immòbil dels aspirants al segon torn que esperaven asseure's tan bon punt els entaulats haguessin enllestit.

La prèdica de la tarda i el sarau del vespre eren altres tants espectacles de l'aplec i llocs propicis a l'observació de la gent i dels costums del país.

El programa acomplert, em preparava a marxar, quan em vaig trobar subjectat pel braç mentre em deien:

—Vostè vindrà a sopar i a dormir a casa. El meu pare ha sabut que vostè era a Sant Ramon i em tramet per dir-li que l'espera.

La casa era gran i antiga. El menjador tenia una taula llarga amb una cadira de braços a l'un cap i una mena de trona infantil a l'altre extrem. L'amo de la casa ocupà la cadira presidencial, mentre els convi­dats, que érem molts, anàvem prenent lloc al voltant de la taula. La trona havia restat deserta fins que s'hi enfilà un subjecte estrafet, camacurt i amb l'espatlla de gairell, d'expressió viva i descarada. S'endevinava que era hoste habitual de la casa, perquè coneixia tothom i a tothom tractava familiarment.

Tot seguit em semblà que jo també el coneixia, no pas per tracte directe, sinó per relació literària. L'havia trobat sovint en narracions i novel·les, si no a ell mateix, algú ben semblant. Era, evidentment, el bufó de la taula. Quan la conversa s'esmorteïa, l'amo el cridava i li deia:

—A veure, Gasparó, si en dius una de les teves. Abans que en Gasparó obrís la boca ja tothom reia. I la rialla creixia i es feia més sorollosa, així que en Gasparó començava dient:

—Una vegada, anant de cacera...

La cridòria no deixava pas sentir la facècia del suposat caçador. El seu repertori era prou conegut i hom ja sabia que aquest començament es referia a les perdius que pretenia haver caçat, a l'hort de la Rectoria, plomades de tant vent com feia, i embolicades amb les cols que les havien d'acompanyar a la cassola.

Si una altra vegada, instigat per l'amo, en Gasparó deia: "Quan em van voler casar amb la filla de l'agutzil", la rialla general es feia encara més sorollosa, perquè tothom recordava les astúcies que li serviren per a esquivar el prometatge, amb aquella noia que —segons en Gasparó— era més lletja que ell mateix.

Aquell sopar amb bufó a un cap de taula fou un repàs de literatura picaresca que no havia esperat de poder fer mai tan vivament.

Acabat el sopar, reprenia el sarau.

Aquell dia s'esqueia que un poble veí celebrava una festa. Hi havien anat uns músics molt coneguts a la contrada, i la dissort volgué que un dels músics tingués un cobriment de cor i morís tot de sobte. La notícia s'escampa aviat. Els qui el coneixíem hi volguérem fer acte de presència.

El camí, negra nit, no era pas fàcil de seguir. A la primera casa del poble trobàrem el celler obert, i allí, amb un ciri encès al costat, jeia l'infeliç músic, tot sol, mentre ens arribava de lluny el ressò dels balls que els seus companys tocaven al cafè de la plaça.

Ens sentírem commoguts i organitzàrem una vetlla per esperar que la festa fos acabada i tornessin els companys al seu costat. Aquella fou una vetlla estranya. Les ombres projectades per la llum del ciri resseguien les voltes del celler i es vinclaven murs avall en contorsions forçades. Les botes desprenien una olor forta de vi aturat i, de tant en tant, remugava una vaca invisible allí a la vora. Per la porta oberta es veien espurnejar els estels, i nosaltres havíem anat prenent actituds d'estàtua en un o altre indret, condolguts de la mort sobtada d'aquell home estès a terra amb el qual ens lligava a penes una lleugera coneixença.

Jo vaig haver de retornar sol a Sant Ramon, lligat com estava per la invitació de dormir a la casa on m'havien donat lloc a taula a l'hora de sopar.

El camí de retorn se'm féu molt més perdedor. Hi vaig passar un temps molt llarg; tant que, en ésser a Sant Ramon, totes les cases eren tancades, els carrers deserts i foscos, i jo ni tan sols sabia on era exactament la casa que cercava. "No tardarà molt a llustrejar", pensava; no val la pena de trucar a una porta a l'atzar per tal de demanar l'adreça del generós amic que m'havia ofert aixopluc.

Tampoc no era cosa de passar unes hores al ras mentre començava de sentir-se la fredor matinal. En una raconada del carrer hi havia una tartana amb les vares a terra. "No serà pas tan mal refugi" vaig pensar. A les palpentes, vaig provar de pujar a la tartana. A terra hi havia palla escampada. Jo volia saber si els bancs tenien aquell matalasset prim que acostumen de tenir. El tenien. Ja em veia instal·lat amb un confort ben apreciable. Aleshores vaig comprovar un fet que no esperava: la tartana ja estava ocupada. Ho provava clarament aquell "Qui hi ha?" pronunciat amb veu endormiscada. Vaig intentar d'excusar-me i no em va caldre insistir gaire. El primer ocupant, un cop refet de l'espant, entrà en conversa, i arribàrem a comprovar que tots dos havíem estat gairebé costat per costat a l'hora del sopar i de les facècies del bufó.

Ajaguts cada u en la seva banqueta, en aquella fosca que ens privava de veure'ns, tinguérem un diàleg que començà essent trivial i obligat per les circumstàncies, fins que arribà a la frontera de la confidència. El company desconegut era un artista. Havia pintat les parets d'una capella d'un poble veí i havia volgut ésser a l'aplec per prendre apunts per a una altra pintura mural que li havien encarregat. El que més l'havia impressionat, fins i tot pictòricament, era aquell senyor feudal seient a cap de taula i aquell Gasparó, de qui, de bona gana —deia l'artista—, hauria tret model per a una gàrgola.