Cal Caballera era un gran casal a l'entrada del poble...


Obra:Memòries de Ponent (p. 31-32)
Comarca:Segarra

testing image

Cal Caballera era un gran casal a l'entrada del poble, al carrer de Tramuntana, que hi bufava de valent. Tenia una gran entrada per la qual s'anava a l'estable o es pujava cap al pis de dalt, amb un seguit de sales i d'habitacions entorn de la galeria i el terrat, que donava al jardí de cal Foguet, dels Roca-Sastre. En aquella casa tot rutllava harmoniosament. Els grans ens cuidàvem dels petits i la mare, de tots. Jo l'acompanyava de tant en tant a buscar verdura als masos del voltant, amb la somera de cal Biel. El millor era quan sèiem a mig camí, a l'ombra del gran roure, i ens trobàvem sols enmig del món i pensàvem en l'alegria de la família quan arribaríem amb les sàrries plenes. En dies especials agafàvem la tartana i compràvem amb un esperit especial, ja que, com diu Josep Pla, «vistes les coses a tra­vés de l'arc de la tartana, no hi ha res lleig». Mai no hem descobert el món amb tant deler com quan el pas compassat de l'euga ens portava cap a Cervera. Fa falta un poble per educar un nen, diuen els africans. Nosaltres vam tenir aquest poble quan més el necessitàvem, quan ens havíem quedat sense el nostre. Granyena ens va posar en contacte diari amb la natura, perquè vivíem al seu si. Cal Caballera s'obria al camp. D'allà arrencava el camí de les eres, on vèiem batre quan arribava l'estiu i ens podíem capbussar als munts de palla. Granyena ens va ensenyar solidaritat. Hi va haver per aquell temps un assassinat  prop del poble. L'enquesta de la policia no en va treure pas l'entrellat. Allí la llei del silenci era tan forta com l'omertà sici­liana. A Granyena hi vam aprendre a desxifrar el llenguatge dels ocells, que és el de la poesia. I els vells del poble ens ensenyaren les seves cançons, amb les quals recuperàvem l'alegria, encara que de vegades ens parlessin de sentiments i de desenganys que compreníem a mitges, com la que deia, amb la fonètica peculiar que tampoc poguérem oblidar:

Roseret de roses blanques.
¿Qui ens ho havia d'haver dit?
Tan amics que n'érom antes
i ara hem hagut de renyir...

Tot era fàcil perquè havia trobat un nou amic: el Jaume, de cal Tomás, el millor que vaig tenir durant aquell temps. De la meva edat, esprimatxat com jo, sempre estava disposat a acompanyar-me en totes les aventures. Amb ell era bo anar a la vinya a collir el primer raïm o senzillament descansar a casa seva a la vora del foc.