La meva dida era una bona dona...


Obra:Tornant-hi a pensar (p. 47)
Municipi:Cervera
Comarca:Segarra

testing image

La meva dida era una bona dona amb la qual vaig poder mantenir relació fins que morí, quan jo ja era casador. Ella m'havia dut a braç a través de l'Exposició Universal de Barcelona, l'any 1888. No cal dir que jo, nascut l'any anterior, no hi devia veure gran cosa. Després, quan no m'eren precisos els seus auxilis, venia sovint a casa i em conservava un gran afecte. Quan vaig començar d'anar a estudi, la meva dida volia estar sempre informada dels avenços que hi feia, si mudava de cartell, si feia pals i ganxos i si passava el Narro o el Fleuri. Després vingué el Batxillerat, sota l'astorament de la dida, que no se sabia avenir que, grandassot com era, encara seguís estudiant. Un dia, mentre ja era universitari, en dir-li que tenia pressa per anar a classe, em deia:

—Deus passar un llibre molt gros, ara. Encara la vaig tornar a veure algunes vegades, molt envellida. Un dia, prenent peu de la taleia que jo tenia pels documents antics, em vingué amb la següent ambaixada:

—Tant d'anar buscant pergamins i papers vells i no deus haver estat mai al Mas Raurich, on n'hi ha més dels que voldrien. Si algun cop hi vas, ara que voltes per aquestes terres, ja pots dir que jo t'he recomanat d'anar-hi: així et posaran més confiança.