La Conxita, amb l'ímpetu de la seva jovenesa...


Obra:Pròleg (p. 17-19)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

La Conxita, amb l'ímpetu de la seva jovenesa acabada d'estre­nar, quedà fortament impressionada pels fets i va fer el que, com a poetessa, li va sortir del cor. Li va escriure inicialment un poema, que ara ella ens diu que eren «uns versos innocents i al meu aire», on en un dels paràgrafs deia:

«I he vist unes cares tristes
d'uns homes molt honrats que,
per defensar un poble,
estaven allí tancats,
i la claror tafanera,
per satisfer sos afanys,
ha descobert que allí hi havia
el president Lluís Companys.»


Companys, des del penal, li va contestar i així es va establir, entre ells, una correspondència. Quatre van ser les cartes que el president va trametre a la Conxita, que, entre altres coses, van despertar la curiositat del veïnat, proclamada pel carter del carrer de Venero, en veure el nom del remitent. En totes les cartes, Companys encapçalava la lletra anomenant-la «Estimada filla meva» i l'acabava amb la recomanació següent: «Estima sempre Catalunya!». Prou que Catalunya ja era estimada per la nostra autora, però potser per ser fidel a aquest consell la seva estima per la nostra terra ha estat el motiu central de la seva vida, l'eix per on ha rodat la seva vida. Però no acaba aquí aquesta història. I per acabar-la hem de recórrer, precisament, a la història.

Després del resultat de les eleccions del 16 de febrer de 1936, tot el Govern català va ser alliberat. Un cop retornat al país, la segona actuació en públic de Companys va ser presidir, el 14 d'abril —cinquè aniversari de la Segona República—, l'homenatge pòstum que es va retre a l'anterior president de la Generalitat, Francesc Macià, al peu de la seva tomba al cementiri de Montjuïc.

La nostra protagonista, emancipada en aquesta ocasió del seu pare i amb la companyia d'una amiga, va vèncer la protecció dels boy-scouts que envoltaven Companys, el va saludar i, amb tota la seva espontaneïtat, li va dir: «President, sóc la Conxita!»

Ràpidament, el president la va besar emocionat, tot dient-li:

«La que m'ha fet les cartes en vers!» I ella, amb la seva innata naturalitat, li va demanar el que sentia: «President, vull un record seu!»

Companys, anés vestit com anés, sempre portava un mocador blanc a la butxaca superior de l'americana, molt a l'estil de l'època i —segons diuen alguns dels seus biògrafs, no tan sols per ser moda, sinó també com un detall de la seva personalitat. Va prendre, doncs, aquell mocador i, agafant-li les mans, li va dir: «Guarda'l i recorda'm sempre... I estima Catalunya!» Després, la va convidar a passar per la Generalitat a recollir una fotografia dedicada seva. La fotografia i el mocador van ser guardats amorosament per la Conxita. A més a més, una veïna seva, la senyora Quimeta, que era brodadora, perquè el record fos mes viu li va brodar aquella peça amb la llegenda següent: «Recort del Honorable President Lluís Companys per Conxita Julià Barcelona 14-4-36» (sic)