Sota la catedral tenim un tros de parc...
Sota la catedral tenim un tros de parc que ha servit repetidament de tema al periodista que es troba en penúria d'imaginació. El parc estricte, és una coseta neula i de mal explotar si no és per trobar-hi defectes. Pot dir-se, més exactament, que és un paràsit dels elements decoratius que li fan mitja sardana. Sort té, del riu, de la venerable ruïna del Pont Vell, dels tramvies elèctrics-serps decapitades-, del carrilet de pessebre dels Catalans, del torrent pudent i poètic, de les xemeneies, de la bugada estesa de les Escodines, etc. Agreujada pels diversos matisos de colors i de desnivells, la coacció és evident sobre els temperaments delicats. El poeta Ventura Gassol ens digué, la primera vegada de veure-ho, que no podia passar-se de fer-ne un poema. La mania de parlar en to major. [...]
El nostre Parc no resisteix l'anàlisi, però si un dia us tempta el veure una important amplada de cel, aneu-hi; per nosaltres que anem sempre de nassos a terra encaixonats pels carrers, com la gota d'aigua baixa pel canó de l'aixeta, ens hauria d'ésser una gran festa. No és cap obligació moral, és clar, però sembla bona cosa desinfectar un moment els ulls de l'alcohol del cafè, dels llibres, del cinema, o bé perdre la nit per abdicar-hi de totes les teories artificials, desfer-se dos botons de les calces, i despenjar un estel amb la mà.
