Aquí enfilàvem el Passeig de Colom...


Obra:La bogeria (p. 144 i 146-148)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Aquí enfilàvem el Passeig de Colom, i, poc després d'una lleugera digressió entusiàstica sobre la temperatura deliciosa que feia en aquella hora crepuscular de la tarda entremig de les palmeres i la fresca salabrosa de l'airet de mar, vam tornar a allò d'en Serrallonga per en Giberga, a qui jo veia en perill de les ires d'aquell i com a causa immediata de ses actuals exaltacions.[...]

Al mig del rotllo hi havia un home desencaixat de cara, tot pàl·lid, molt alt, barbut, roig de pèl i grenyós, que, mig espellissat, sense corbata, un barret de palla abonyegat al cap i enlairada al cel la mirada, una mirada esmorteïda, mat com el mateix color de son rostre, aixecava una porra en l'aire, pronunciava mots incoherents interpel·lant algun fantasma que no vèiem, i, de sobte, flist-flast!, repartia garrotada a dreta i es­querra, aixecant la gran cridòria, fent xiular l'aire mateix. La multitud celebrava llavors amb rialla imbècil i escandalosa la traça amb què havia sabut salvar-se d'aquelles garrotades de cec eixamplant ràpidament el rotllo en què tenia tancat el boig i que no es passaven dos segons que no tornés a estrènyer per veure com els més insolents s'atrevien a trencar les oracions de l'infeliç, qui estirant-li l'americana, qui pessigant-li una cuixa, qui tirant-li fang al barret o burxant-lo amb un bastó.

Quan vam descobrir que la víctima d'aquells salvatges era el pobre Serrallonga, el primer impuls nostre fou d'empaitar a tothom a garrotada seca, i no de cec, no, sinó ben de dret i al mig del cap, per si amb l'espurna del cop els enceníem la llum de la consciència, que tan apagada tenien. Jo, amb no tanta sang freda com l'Armengol, crec que vaig brandar el bastó i tot damunt d'algú; però el meu amic m'advertí del perill que corríem, i, seguint son consell, vaig eixir a despertar un parell de municipals que, més avall, badaven, com de costum, ensems que ell es dava manya a pescar algun cotxe buit al pas. En el mateix passeig teníem una casa de socors, allà ens vam endur el malalt, fent córrer l'escamot de salvatges, que enrondà el cotxe xiulant, rient, tirant-nos alguna pela de taronja, no sabent renunciar encara a sa presa.

Bé el vam mirar, en això, al boig, pel camí! Be el cridàvem per son nom, i el contemplàvem amb somrís manyagós, i li tocàvem la mà amb dolçor, i sol·licitàvem sa atenció per tots els mitjans suaus que se'ns ocorrien!... Tot inútil: com si fos sord, com si fos cec. Aquella mirada esbarriada, divagadora, es travessà amb la nostra sols un cop en son curs fluctuant i misteriós de la terra al cel. Es veia ben bé que l'home havia perdut el record, la noció de sa existència, la facultat perceptiva de la vida exterior; que era sord i cec a ella, com si se li hagués escapat l'ànima i anessin, els transmissors d'aquesta, moguts per un rodatge desenfrenat. Quina cosa més trista, més misteriosa, més punyent, Déu meu!