Poblet és un monestir immens...


Obra:La Candelera (p. 31)

testing image

Poblet és un monestir immens, d'una arquitectura que impressiona. El pas de la història ha deixat en aquell conjunt heterogeni les seves marques i el que és curiós és que les pedres romàniques dels orígens, les civils del palau reial, les militars de les torres, les del gòtic florit del cimbori, les barroques de la llanterna de la sagristia nova i de la façana de l'església, totes aquelles pedres que a la llum de la posta es dauren amb els tons d'una carnalitat confortable semblen posades al mateix temps. Hi ha una estranya unitat en el conjunt monàstic de Poblet. És la uni­tat del triomf de la història.

De sant Bernat, fent la reforma dels benedictins, als comtes catalans que criden els seus monjos per colonitzar la Catalunya nova; de Jaume I, que s'hi va fer enterrar, a tots els reis que vingueren després; de Martí I, que s'hi va fer un palauet, a la desamortització de Mendizábal, que va arrasar segles de cultura; dels quatre monjos cistercencs italians que a la post Guerra Civil Espanyola van reprendre-hi la vida de l'ora et labora a Tarradellas, que hi va deixar l'arxiu, són segles i segles de vida i de fertilitat.

M'agrada Poblet, té una rara bellesa entre pagesa i àulica. Penso tot això en la tenebra de la basílica a l'hora de completes, mentre els monjos reciten els salms d'abans d'anar a dormir, mentre canten aquella sal­ve lleugerament cortesana. Sant Ber­nat va crear una colla de cavallers i els va donar una dama, Maria, i els va escriure aquella salutació preciosa que tants creients, monjos o no, escam­pats pel món, diuen encara cada dia: Salve, regina! La preciosa imatge miquelangelesca que presideix el retaule, en la foscor, no es veia. Però era igual. A l'escenari de Poblet, aquelles paraules prenien una realitat especi­al. Venien del fons dels segles, eren vives i creïbles, eficaces, et feien companyia.