No trigà a descobrir que Pau Garcia mesurava...


Obra:L'impenitent (p. 517)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

No trigà a descobrir que Pau Garcia mesurava la capacitat dels redactors per la quantitat de lletra que segregaven. A les tres setmanes d'estar a la casa va atrapar-lo amb un número d'"El Fanalet" a la mà. Pau Garcia observava, amb molta atenció, alguna cosa que li era desplaent. El cor va dir-li que del disgust que es reflectia en la cara de l'"amo", ell en tenia la culpa. I era cert.

—A veure, Aspriu, ¿voleu fer-me el favor? Aspriu s'hi atansà.

—Veieu?

El dit índex del colós ascendia i descendia, pausat i enigmàtic, pel marge d'un article.

—Veieu, veieu?

No; Aspriu no veia res. L'obsessionava la monstruositat d'aquest índex. Així com en certs turons la naturalesa s'ha complagut a adornar el cimal de vegetació exuberant, de la mateixa guisa en el bell cim del teixit adipós que recobria la fa­lange metacarpiana, el pèl brollava espès, gruixut i enrinxolat. Aspriu no podia des­viar la visual d'aquest pèl ni de l'ungia, còrnia, atrofiada i brillant, que s'encorbava per l'extrem, garfiada i rampinyaire. Era, tanmateix, un magnífic instrument de recollir xavalla. Aspriu, cada divendres i cada dissabte, a l'hora de comptar la que abarrotava el calaix de la llibreria abo­cada damunt el mostrador —producte de la venda dels dos setmanaris—, l'havia vista funcionar, aquella ungla. Arreplegava les monedes amb la mateixa agilitat, pres­sa i desfici que el bec d'una gallina famolenca els grans de blat de moro.

Pau Garcia, cansat d'esperar que Aspriu digués quelcom i de fer anar el dit amunt i avall, va explicar-se.

—Vull dir que aquesta setmana la vostra crònica... sabeu?... curteja, i no hi teniu res més, en aquest número.

Aspriu empal·lidí lleugerament i arronsa les espatlles, mentre deia:

—Curteja? Això depèn que vos, senyor» Garcia, l'amideu amb el doble decímetre i no pas amb la intel·ligència. Una cosa és escriure i l'altra fer de sastre.

Pau Garcia deixà de mirar l'imprès i tombà el cap per esguardar atentament el cronista. Diria's que el veia per primera vegada, mentre una estranya ganyota, com si una exclamació massa gruixuda se li hagués entravessat a la gola, li arrugava les faccions. De seguida remugà que "ell pagava la gent per tal d'emplenar els setmanaris i no perquè els lectors hi trobessin més blancs que lletra impresa". I es girà d'esquena. Una singular expressió de malicia comprimida transformà de bell nou el seu rostre, com qui diu: "tu mateix, fes el que vulguis, que ja t'atraparé un dia o altre''.