Jo recordo que quan era jovenet anava a «L'Esquella de la Torratxa»...


Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Jo recordo que quan era jovenet anava a «L'Esquella de la Torratxa», allí mateix, a la Llibreria d'Antoni López, a portar-hi els meus dibuixos. Ara, des del balcó de l'hotel, veia el local on hi havia hagut la Llibreria Espanyola del senyor Antoni López i Benturas, un personatge pintorescament avar, com arrencat de les pàgines més reeixides de Molière. Un dia (cal imaginar la situació d'un noi enormement acoquinat —que era jo— acarat a un vell, garrepa i experimentat) em va preguntar per què volia les tres pessetes que pagava per cada caricatura publicada. Vaig ruboritzar-me i vaig balbucejar que «per anar al cine, o per comprar-me cacauets, o tramussos, o regalèssia, o qualsevol altra cosa». I l'home em va interrompre bruscament: «Mentida! Les vols per anar de meuca. I això et farà més mal que una pedregada. T'ho estalviaré: d'ara endavant pagaré al teu pare els ninots publicats, i que ell et doni els diners que li sembli bé.» Des d'aleshores, el senyor López ja no em va pagar mai més. I potser no caldria afegir que tampoc, en cap ocasió, va donar al meu pare ni deu rals. Recordo que un vespre, a la Llibreria, jo hi restava embadalit escoltant l'animada conversa que hi tenien diversos intel·lectuals, que feien penya en el local. L'adolescent que era jo s'extasiava veient de prop homes d'un gran renom, als quals tenia ocasió de sentir-los a la vora. També tinc bona memòria que un vespre va arribar a la Llibreria en Feliu Elias, el meu admiradíssim Apa del qual n'esdevindria un gran amic, de la mateixa manera que sempre n'he estat un tossut admirador. Va venir a la Llibreria ben vestit, amb el coll emmidonat i amb un impecable nus de corbata —com sempre— i, eixut de mena, no gens comunicatiu amb els habituals de la penya, se'n va anar directament al vell Antoni López i li va dir:

—Vinc a cobrar el número passat.

—Molt bé. Aquí ho tinc preparat. El vell López va obrir la caixa forta i en un dels prestatges hi havia una columneta ben feta de monedes de dues pessetes, encimbellada per una altra d'una pesseta. La susdita columneta de monedes aguantava un paperet doblegat en angle recte en la part davantera del qual hi havia la paraula Apa. El vell López va agafar els diners i els va lliurar al gran dibuixant, tot dient:

—Set per tres, vint-i-u. Aquí teniu les vostres vint-i-una pessetes.

L'Apa, sobri i feréstec, va replicar:

—Tres per vuit, vint-i-quatre. El senyor López va argumentar que havia comptat bé els dibuixos, i eren en nombre de set i l'Apa, més aviat malcarat, va argumentar que no calia discutir i que la cosa més senzilla d'aquest món era treure un número passat i comptar-los.

—No cal! Si vos ho dieu, ho crec. Però jo hauria jurat que eren set ninots.

Remugant, va obrir la caixa registradora i va treure tres pessetes més. Les hi va donar, magnànim:

—Teniu, i en pau. Però jo hauria dit que eren set caricatures —va repetir. L'Apa va embutxacar a l'armilla les tres pessetes, va mormolejar sense gaire vehemència un bona nit col·lectiu i va desaparèixer. Encara ressonava la campaneta de la porta d'entrada i el vell López va dir a tots els contertulis:

—Recony, quin jesuïta!

A casa meva, és clar, vaig mirar el número anterior de «L'Esquella» i l'Apa hi tenia efectivament, vuit dibuixos.