Innocenci López-Bernagossi, Antoni López-Benturas, Antoni Ló­pez-Llausàs...


Obra:Siluetes catalanes (p. 114-116)
Municipi:Barcelona
Comarca:Barcelonès

testing image

Innocenci López-Bernagossi, Antoni López-Benturas, Antoni Ló­pez-Llausàs... En aquesta dinastia de llibreters i editors barcelonins cada un dels tres López —avi, pare i fill— té la seva significació ensems personal i espiritual. Tres homes i tres èpoques. Es podria fer una història de Catalunya a partir de la Revolució de setembre a base de l'obra d'aquests tres homes. Des d'Innocenci a Antoni I i d'Antoni I a Antoni II, la vida catalana ha pres característiques successives que s'han reflectit fortament en els López de Barcelona. Uns López tan catalanitzats, que tenia tota la raó Pere Coromines quan s'adreçava al vell López, que ara ha mort, i li catalanitzava el cognom en la forma de Llopis, tan antiga ja en l'onomàstica catalana.

A Antoni López Benturas, anomenat usualment Antoni López, li dèiem, d'algun temps ençà, el Vell, com si fos aquell comte Ramón Berenguer de Barcelona, el primer i el més vell, per tant, dels quatre comtes que dugueren aquest doble nom. I li dèiem López el Vell, o el vell López, per a distingir-lo del seu fill López-Llausàs i perquè la barba blanquíssima donava ja a la seva gran còrpora l'aspecte de la vellesa.

El nom i la figura d'Antoni López ens duen a la memòria tot un vol de records de la nostra joventut. També nosaltres, com tants d'altres escriptors republicans i esquerristes de Catalunya, hem passat per aquella botiga minúscula de la Rambla del Mig, i hem assistit molts d'anys a les seves tertúlies famoses i hem escrit a La Campana de Gràcia i a L'Esquella de la Torratxa. Coneguérem de prop Antoni López, i és per nosaltres un goig de poder dir que a despit d'alguns defectes propis del seu temps i del seu ambient, tenia belles qualitats que alguns no veien ni reconeixien prou bé. Tenia amor al treball i a l'ofici, esperit de continuïtat, caràcter independent. Era un bon republicà i un laïcista sinceríssim. En­cara que de vegades tingués raons amb els homes de ploma que hi tractaven, sabia ésser fidel a l'amistat.

Alguns l'acusen d'haver mantingut als seus dos periòdics i a les seves publicacions, en general, un caràcter vuitcentista que cada dia s'allunyava més dels corrents nous. Però hi havia en això una fidelitat a ell mateix. Havia de renovar-se, adaptar-se, o de transformar-se als 50 o als 60 anys? No s'hi veia amb cor ni en sentia el desig. Darrera d'ell uns altres ja farien totes les renovacions i adaptacions i transformacions que calgués fer. I fins a la seva mort ha mantingut la botiga minúscula amb el soterrani com un forat, i els tamborets per als tertulians, i el tipus dels seus periòdics i dels seus llibres... En morir Antoni López el Vell, desapareix d'entre nosaltres la concepció que a les darreries del segle XIX hi hagué ací del periodisme polític i de la literatura popular. El con­tinuador de la dinastia, Antoni López-Llausàs, té ben marcats els senyals del seu llinatge; però representa les concepcions d'avui, i en l'ambient d'avui treballa.

A l'amic que ha mort, a l'home enamorat de l'ofici, al republicà i a l'esquerrista, vagi el nostre record i el nostre tribut.

Innocenci López-Bernagossi, Antoni López-Benturas, Antoni Ló­pez-Llausàs... En aquesta dinastia de llibreters i editors barcelonins cada un dels tres López avi, pare i fill té la seva significació ensems personal i espiritual. Tres homes i tres èpoques. Es podria fer una història de Catalunya a partir de la Revolució de setembre a base de l’obra d’aquests tres homes. Des d’Innocenci a Antoni I i d’Antoni I a Antoni II, la vida catalana ha pres característiques successives que s’han reflectit fortament en els López de Barcelona. Uns López tan catalanitzats, que tenia tota la raó Pere Coromines quan s’adreçava al vell López, que ara ha mort, i li catalanitzava el cognom en la forma de Llopis, tan antiga ja en l’onomàstica catalana.

A Antoni López Benturas, anomenat usualment Antoni López, li dèiem, d’algun temps ençà, el Vell, com si fos aquell comte Ramón Berenguer de Barcelona, el primer i el més vell, per tant, dels quatre comtes que dugueren aquest doble nom. I li dèiem López el Vell, o el vell López, per a distingir-lo del seu fill López-Llausàs i perquè la barba blanquíssima donava ja a la seva gran còrpora l’aspecte de la vellesa.

El nom i la figura d’Antoni López ens duen a la memòria tot un vol de records de la nostra joventut. També nosaltres, com tants d’altres escriptors republicans i esquerristes de Catalunya, hem passat per aquella botiga minúscula de la Rambla del Mig, i hem assistit molts d’anys a les seves tertúlies famoses i hem escrit a La Campana de Gràcia i a L’Esquella de la Torratxa. Coneguérem de prop Antoni López, i és per nosaltres un goig de poder dir que a despit d’alguns defectes propis del seu temps i del seu ambient, tenia belles qualitats que alguns no veien ni reconeixien prou bé. Tenia amor al treball i a l’ofici, esperit de continuïtat, caràcter independent. Era un bon republicà i un laïcista sinceríssim. En­cara que de vegades tingués raons amb els homes de ploma que hi tractaven, sabia ésser fidel a l’amistat.

Alguns l’acusen d’haver mantingut als seus dos periòdics i a les seves publicacions, en general, un caràcter vuitcentista que cada dia s’allunyava més dels corrents nous. Però hi havia en això una fidelitat a ell mateix. Havia de renovar-se, adaptar-se, o de transformar-se als 50 o als 60 anys? No s’hi veia amb cor ni en sentia el desig. Darrera d’ell uns altres ja farien totes les renovacions i adaptacions i transformacions que calgués fer. I fins a la seva mort ha mantingut la botiga minúscula amb el soterrani com un forat, i els tamborets per als tertulians, i el tipus dels seus periòdics i dels seus llibres... En morir Antoni López el Vell, desapareix d’entre nosaltres la concepció que a les darreries del segle XIX hi hagué ací del periodisme polític i de la literatura popular. El con­tinuador de la dinastia, Antoni López-Llausàs, té ben marcats els senyals del seu llinatge; però representa les concepcions d’avui, i en l’ambient d’avui treballa.

A l’amic que ha mort, a l’home enamorat de l’ofici, al republicà i a l’esquerrista, vagi el nostre record i el nostre tribut.