No sé ben bé quan devia conèixer mossèn Trens...


Obra:Combat d'incerteses (p. 278-279)

testing image

No sé ben bé quan devia conèixer mossèn Trens, però recordo que coincidírem al Balneari de Vallfogona a mitjan anys 40, quan m'hi vaig passar tot un mes d'agost amb els meus pares i els meus oncles Joan i Maria. Aleshores Vallfo­gona conservava l'antiga esplendor dels vells balnearis i recollia ja la nova onada dels nou-rics de la postguerra. Hi havia un quartet de corda al menjador que tocava sarsuela i música romàntica a l'hora dels àpats però que cada dissabte s'ampliava amb una bateria i algun altre instrument escadusser per organitzar els balls d'allò que es deia una «cena a la ameri­cana». El 15 d'agost se celebrava una mena de festa major que començava amb l'espectacle litúrgic de mossèn Trens —més aviat un amable i sofisticat concert de gregorià—, continuava amb un arròs de pollastre sota la pèrgola del jardí i s'acabava amb un gran ball on les senyores lluïen les primeres aproximacions a l'elegància internacional que encara permetia l'autarquia franquista, els senyors es disfressaven de fosc i el jovent iniciava la complicadíssima operació del ligue, mai acabat d'aconseguir i només culminat en la frustrant resolució sexual del «fer manetes».

Recordo unes quantes famílies d'aquell mes de balneari: l'arquitecte Josep M. Ribas i Cases amb la seva muller Carme Piera, que pertanyia a una importantíssima i acabalada família de Sants, els fundadors del Foment d'Obres i Construccions; el matrimoni Segimon Vilarasau i Montserrat Salat, elegantíssims, esportius, prims i torrats de pell com si acabessin d'arribar d'una estació d'esquí de Suïssa; 1'advocat Joan Vallès i Pujals amb la seva dona; una sèrie de matrimonis —els més rics i els més ostentosos— que provenien del consell d'administració de la firma Rocalla, dedicada als productes de fibrociment i aleshores en una dura però florent competència amb Uralita.