En Pallejà va fer que alguns dels metges vinguessin a la nostra taula...


Obra:Viure i veure/1 (p. 339-341)

testing image

En Pallejà va fer que alguns dels metges vinguessin a la nostra taula a prendre cafè i vam ampliar notablement el nostre cercle d'amics. Els vaig explicar com afeixugaria la nostra feina haver de fer cada dia dos cops el viatge Fraga-Vallfogona i viceversa i tots van coincidir que fóra una bestiesa, una pèrdua de temps amb balafiament de benzina i cotxe, i que allò calia resoldre-ho com a premissa principal. Algú va fer el suggeriment que potser a l'escola de Guimerà o a la de Ciutadella i un altre va dir que al balneari mateix hi ha dos llits disponibles, els de la cambra d'uns nois de la 46 Divisió que hi havien passat un parell de mesos i que ja se n'havien anat al front. Un metge va dir que preguntaria a la Carme, una infermera —en aquell temps encara no havien estat substituïdes per personal masculí— si romania disponible l'estança d'en Pau Gifreu, un metge que havien traslladat al Cardó.

Resultat, que aquell vespre, a Fraga, vaig dir a en Ferrándiz i l'Scotti que encara no havíem començat a revisar personal, però que ja ens havíem instal·lat i tot era a punt per engegar l'endemà. Calia notificar-ho a no sé quina entitat i dir-los que ja podien començar a enviar-nos gent i que enca­ra ignoràvem quin fóra el ritme de despatxar i destinar els recomanats malgrat que, a ull, ens feia l'efecte que el cicle oscil·laria entre cinc i deu minuts per a cadascun. En Ferrándiz feia números mentalment i va dir que si el meu pronòstic era exacte, treballant deu hores diàries i prenent com a base el nombre de deu minuts, en un mes examinaríem prop de dos mil casos, quantitat, naturalment, que esdevenia duplicada si la mitjana de minuts era reduïda a cinc.

—Tens segur un mes de vacances —em va dir com a conclusió.

—Fabulós! Un mes de vacances treballant només deu ho­res diàries.

—Has comptat mai quant dura una jornada en combat?

—Menys que un Beatificat Camarada Joan a Robres, oi? Els vaig comentar la pèrdua de temps en els viatges i els vaig explicar que ja teníem resolt l'allotjament de tots tres, dels ajudants i meu, al mateix balneari de Vallfogona, gràcies a la col·laboració dels metges que hi treballaven. I que si m'autoritzaven a viure allí mateix, ja no necessitava el cotxe: que ens duguessin a Vallfogona de Riucorb i que ens vinguessin a cercar quan haguéssim acabat la tasca. El cap de la Bri­gada em va dir que tot allò que els explicava estava molt bé, excepte allò de tornar-los el cotxe. Va dir que costava molt d'arrencar un vehicle del Cos de Tren i que si ara que el teníem el tornàvem, volia dir que érem una colla de ximples.

—De moment, queda-te'l i més endavant ja veurem què en fem. No et passaràs el mes sencer sense donar senyals de vida, oi? Redactaràs un comunicat diari d'activitats i te'l recollirem amb enllaços, però no aniria gens malament si de tant en tant feies alguna escapada i et deixaves veure.