Al bat de l'estiu (fragment)


Obra:Tot s’aprofita (p. 711-713)
Comarca:La Selva

testing image

Al bat de l'estiu (fragment)

L'oncle Martí era a Sant Hilari Sacalm per prendre les aigües, al balneari de la Font Picant. Hi anava cada any, a dates fixes, que sempre coincidien astutament amb una part del seu estiueig, encara que ell parlés de la necessitat de tenir cura dels ronyons. Que jo sàpiga, l'oncle Martí s'havia beneficiat sempre d'una salut de ferro.

Vaig anar amb tren fins a Breda, i d'allí a Sant Hilari amb autocar. Ja se sap: eren els mitjans de l'època. Unes travessies llargues —era l'efecte que ens feia— amb pauses per a donar voltes a les obsessions de cadascú. Jo no em treia la lletra de canvi del cap. Em tocava la cartera on duia l'instrument legal, amb un aire solidari de compartir el seu futur incert. Estava tan absort que no vaig adonar-me d'una noia molt atractiva i coqueta que va fer tot el viatge prop meu. Bé, ara que l'esmento veig que me'n devia adonar, però vull dir que tant se me'n donava, que tot el món era ple de la lletra de canvi, com si el petit paper fos un núvol enorme que em tapava tota altra vista.

L'oncle era al jardí. Anava tot ell vestit de blanc i es pot dir que resplendia. Portava un barret de panamà, d'un teixit de palma finíssim, i recolzava les mans en un bastó de puny de plata treballada. Pel seu volt, hi havia unes quantes senyores de mitjana edat (assegudes com ell en butaques de jonc) que el contemplaven amb adoració. En veure'm, l'oncle Martí no va moure ni un múscul de la cara, en contrast amb les meves expansions d'alegria saturades de reserves interiors.

—Ja deus necessitar alguna cosa —em va dir per tota salutació.

—I ara! —vaig exclamar—. I ara! El vinc a veure per saber com es troba.

Semblaven quatre paraules de no res, però em van aixafar tota l'estratègia. Quedava clar que em veuria obligat a ajornar el plantejament vital, l'objecte de la visita. En aquests casos, m'excedeixo i passo de la ratlla. «Vinc a fer-li companyia un parell de dies. L'enyorava!», vaig dir-li.

No sé d'on m'havia sortit allò del parell de dies (amb la pressa que tenia!), però ja estava fet. Com que quan hi sóc tinc tendència a deixar-me anar pel pendent, encara vaig afegir: «Ja veurà que bé ens ho passarem! Qui sap si em vindran ganes d'allargar l'estada!»

L'oncle em va mirar severament i m'engegà tres preguntes seguides:

—Que no treballes? Que no tens obligacions? ¿Que et penses que cauen del cel, les misses?

Estic segur que havia endevinat les meves intencions amb una precisió increïble, fins i tot que es tractava d'una lletra, perquè sense esperar que jo li respongués, va alçar la mirada amb un posat somiós i digué (com si fos una reflexió íntima): «El mes que ve es compliran deu anys que no faig de fiador de ningú.»

M'agafà pel braç i m'acompanyà cap a l'administració, tot advertint-me que allí no m'hi podria quedar, perquè era tot ple. Però que em dirien en quin lloc del poble trobaria allotjaments lliures, si és que n'hi havien.

—Estàs ben decidit a quedar-te?

—I tant! És una il·lusió llargament acaronada...

(El cert és que aquella carta que em jugava amb l'oncle era l'última que em quedava. En això de la il·lusió no mentia.)

Al balneari van confirmar-me el que ja m'havia dit l'oncle: que no tenien places disponibles i que em recomanarien un hostal del poble. Serví, i la qüestió va quedar resolta.

A la tarda, el meu parent em va convidar a veure com prenia les aigües i després passejàrem pels voltants de la Font Picant. Ell dirigia la conversa (semblava disposat a no deixar-me que hi fes entrada amb les meves dèries), i tendí a donar-me consells que jo no demanava:

—Una de les coses més boniques d'aquest món és valer-se sense l'ajut dels altres. No demanar res a ningú, tenir l'orgull de les pròpies forces. Això fa els homes i forma els caràcters que realment compten. Si depens de favors, mai no estaràs content de tu mateix. Creu-me. M'he guardat sempre d'ajudar la gent que estimo, pel bé d'ells, perquè així no s'estropellen i es fan forts a soles.

—Però hi ha situacions excepcionals —vaig replicar tímidament—. En alguns casos...

—En cap cas! —m'interrompé amb energia. Tot seguit, va canviar de tema i em digué que a les cinc tenia partida de dòmino.

—Si en vols fer una, ja ho saps —afegí. Sense gairebé adonar-me'n, em vaig trobar assegut davant d'una petita taula quadrada, en companyia de l'oncle i de dos senyors més. Me'ls va presentar: eren un comerciant de Barcelona i un industrial de Sabadell. No recordo amb qui vaig fer parella, però penso que, per lògica, devia ésser amb l'oncle. El cas és que tenia el cap molt lluny d'allí i que em van escanyar el doble sis dues vegades.

L'oncle va fer una pausa mentre tombava les fitxes, esforçant-se per no esclatar. Sense treure's el cigar de la boca, em digué:

—Saps què? És millor que te'n vagis a estirar les cames. Surt a fora i respira a fons, a veure si l'aire lliure t'aclareix les idees. Bades d'una manera lamentable.