L'un seguint a l'altre, guiats pels de la terra...


Indret:Pont Vell
Municipi:Manresa
Comarca:Bages

El Pont Vell, descrit en els següents textos per Josep Pin i Soler (Tarragona, 1842-1927) i Vicenç Prat (Manresa, 1902-Barcelona, 1957), té un origen romà, tot i que l'actual és la reconstrucció fidel d'un pont medieval del segle XII, del qual, actualment, només se'n conserven les bases de l'arc central. El pont fou destruït el 1939 i reconstruït entre el 1960 i el 1962 i és una de les imatges característiques de la ciutat. Tots dos autors van viure, i així ho consignen en els seus escrits, un ambient molt diferent prop del Pont Vell a l'actual, solitari de vianants i ple de cotxes que van amunt i avall travessant un dels seus ulls.
testing image
Veu de Núria Camps:http://canal.uvic.cat/uploads/audio/wVCIUWNtiNsuQQGo0dyV.mp3

L'un seguint a l'altre, guiats pels de la terra, davallàrem amples graonades, seguírem rutes tortuoses, no cessant nostres exclamacions admiratives quan lo que se'ns figurava impenetrable rocam apareixia al ser-hi a prop mansa i tranquil·la fàbrica burgesa, quan impressionats per sorolls espantosos d'aigües que devien saltar d'allà dalt de la negror, regoneixíem que els sorolls eren produïts per la vessant d'una resclosa que l'enginy humà havia llavorat per a aprofitar-ne la força. Davant nostre s'aixecaven arcades gegantines... «És lo pont, lo pont vell»; digué un dels acompanyants, «de nit sembla molt gran, ja el veurà demà de dia.»

I al dia següent lo vegérem; era el pont mitgeval assentat sobre runa d'altre pont més antic. Lo Cardener passa per sota ses arcades, lo Cardener que a la llum del sol no ens produïa impressions fantàstiques, que es mostrava tal qual és: corrent d'aigua de mena ben catalana.

Lo Cardener, comparat amb rius que solquen altres terres, és un regueró; mes ell, amb ses aigües no gaire abundants, treu, como los catalanes, de la piedra panes; s'enginya per a engegar rodes que accionen eines de tota grandària i força, dóna feina i pa als treballadors urbans, fruita i fruits als qui conreen la terra, permetent-se encara el luxo que per aquí ens permetem tots: després de treballar, després d'activar energies, lo Cardoner se fa més o menos floralesc, passant-se la fantasia d'embellir lo terrer, escorrent-se enjogassat per entre tallades roques, saltant esbojarrat i feréstec d'un cingle o un gorg i més avall fent-se el sonso dintre enclotades basses, i després se fa el pagès dintre emparedats enjubs i cansat de saltar, treballar i córrer se torna idíl·lic com ho fou a sa naixença, allà dalt, prop de les muntanyes de gemma, i llisca frescal per entre joncs i vimeteres, satisfet d'haver viscut, murmurant sorollets tendres que volen dir: «He nascut en paratge humil, he treballat sempre i ara me'n vaig reposat i content a perdre nom dintre les aigües de l'hereu Llobregat que em portarà, anant-hi ell també, a la grandesa que tots los rius ambicionem: a l'alt ofici d'ésser Oceà.»