testing image

El Saló Lila

L'antiga màquina d'escriure de la primera època ha estat substituïda per l'ordinador i encara és més fàcil moure's pel balneari. És fora de tempo­rada. Montserrat Roig ocupa el saló lila, una peca de la planta baixa amb tres bandes de finestrals, miralls ovalats i una sanefa estucada al sostre. L'escriptora s'hi instal·la fins a l'hora de dinar o fins que la son la fa fora. La Montserrat veu el jardí i el carrer del poble, i el saló lila es converteix en un altre univers tancat, en una nova geografia literària. D'aquest fragment de balneari en fa un món interior, a la manera de Le coté jardin de Michel Leiris que té fixat a les seves notes. El miracle del modernisme que, reconeix, va viure amb indiferència a l'Eixample on va néixer, li retorna ara en les corbes dels miralls i en el dibuix de les baranes de l'escala que porta al saló lila.

"En la pica de la font / neda una rosa vermella...". No sap perquè, però el començament del poema Romança sense paraules de Joan Maragall li ve a la memòria mentre es balanceja al sol d'octubre. L'escriptora seu al trapezi de fusta del jardí. És un trapezi de dues cadires amb respatllers alts, una rèplica del dels anys vint on es gronxaven les nenes de la fotografia. El ritme li recorda quan recitava versos, quan volia fer d'actriu... Pensa en el títol pel nou llibre. L'amic Josep M. Castellet li suggeria una frase de pel·lícula. Digues que m'estimes en­cara que sigui mentida, li demana Vienna a Johnny Guitar. L'altre seient del gronxador es buit.