testing image

Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin rosegons de pa dur, et deixes anar, et falta alè i t'imagines que ets una gossa que treu la llengua tota xopa de suor, sabent que no s'arriba al fi­nal de la cursa, no tens gaire fe en el teu talent, no vols que t'afalaguin, et suïcidaries davant una mala crí­tica... t'aniries a emborratxar de gust, esnifaries una ratlleta de coca de la bona, convidaries a sopar la veïna per seduir-la. Has llegit que tornes a viure a través de la literatura i endevines que això no es sinó un consol, i ben ximple, i anotes que, volent viure, és la vida que se t'escapa... Descobreixes que no podem captar el temps en la seva puresa i, tot d'una, el delit de captar el temps en tota la seva puresa t'ha atrapat. Barrines que la lògica de la realitat quotidiana és una enganyifa, però que no en tenim d'altra que ens serveixi per a construir el somni. I, aleshores, tornem-hi. Escrius i lluites contra les paraules, que no semblin pedres, que no semblin...

Passen els anys i cada vegada tires una pedra al pou en lloc de fer volar les paraules. No podem entendrir les estrelles, com diria el mestre Flaubert. Però repetim que l'ofici d'escriure no és pas més dur que el de metge, del metge de debò que perd el son darrere un diagnòstic incomprensible. Falsament humils, els escriptors/escriptores anunciem que els científics sí que són intuïtius, ells s'han cremat les celles per a resoldre el gran enigma. El sofriment dels escriptors/escriptores no és pas mes estètic perquè el cuinem amb metàfores. Hi ha les catedrals gòtiques fosques, uterines, imponents. Però també hi ha llum a l'arquitectura; s'escapa pels vitralls altíssims, s'escola entre les columnes de les mesquites. La foscor persegueix la llum i la llum busca la foscor.