El castell està solitari...


Obra:La terra retirada (p. 55-56)
Indret:Castell
Municipi:Saidí
Comarca:Baix Cinca

testing image

El castell està solitari, tot i que una volta va estar a punt de ser un parc. L'esquelet metàl·lic d'una plataforma de passeig sota rosers que no han arribat a nàixer, allà s'ha quedat, anacrònica. Podria ser una bona plaça. És l'antiga planta de la fortalesa medieval, que s'alça a més de cent metres del riu. De petits ens agradava seure a la punta de tot, aguantar una estoneta la sensació inestable de les cames penjades, neguitosos per si algun graciós venia sense fer soroll pel darrere i ens espantava.

El sol és fort tot l'any llevat dels dos mesos d'hivern de boira granítica. Des del castell, la vista de l'horta quan el sol cau és sovint dramàtica, excessiva de cel rogent i de riu foscant. Cel rogent, pluja o vent—i aquí quasi sempre vol dir vent, poquíssima pluja—. En el ple del dia, l'horta des del castell és dolça del tel que donen a l'aire el cel blau i el riu ample. El Cinca, gran i decidit, baixa brut, però l'horta verdeja tot l'any. A l'hivern, quan s'aixeca la boira, els arbres despullats es retallen contra els Monegres protectors. Del castell només queda la muralla. Conserva intacte el seu caràcter d'emblema en arribar des de Fraga. En la meva memòria és ple d'activitat: jocs morbosos de criatures, gats tirats avall, processons de palmes, rogatives de pluja. També de projectes fantàstics, d'un dia excavar el passadís secret que, segons la tradició, uneix el castell i l'església.

Ara el castell només viu de nit, quan els adolescents que encara no tenen edat ni cotxe per a anar a la discoteca s'hi reuneixen en la foscor. Un món a part.