Sentir. El banc dels esguerrats (fragment)


Obra:De fems i de marbres (p. 24-25 i 35)
Municipi:Saidí
Comarca:Baix Cinca

testing image

Sentir. El banc dels esguerrats (fragment)

Al banc dels esguerrats no s'asseu qui vol, sinó qui pot. El banc dels esguerrats no és un banc com qualsevol altre. És, efectivament, de pedra, de pedra calcària d'un cingle gris clar. Igual que tots els altres bancs del carrer de la carretera, té els aproximadament tres metres de llargada en una pedra d'una sola peça, i com tots els altres—si exceptuem els del costat de les escales que duen a la plaça de missa, que tenen ombra constant—cada hora del dia té la seva part de sol i la seva part d'obaga. El banc dels esguerrats és una pedra escairada, l'ultima d'un total de set, incloent-hi les del costat de les escales que pugen; cal dir, però, que té la superfície tan polida i llimada com les altres, neta de l'herba que creix pels voltants, cosa important els dies d'hivern que hi ha rosada, quan els peus queden molls en passar i tocar les tiges seques de l'herba adormida, amb fredor humida després d'estar una estona sense caminar.

El banc dels esguerrats és el refugi dels que ja no són. Se li diu banc dels esguerrats perquè s'hi asseuen aquells que no van a treballar al camp, els tolits, malformats, el cec o el ximple del poble. Així ha estat i així ho va veure sempre tothom. Dels set, els dos primers bancs de la renglera són per als adolescents, que, com si es tractés de complir un horari preestablert, deixen pas als matrimonis grans quan arriba la fresca a l'estiu o quan als matins de diumenge s'asseuen després de fer el vermut. Els dos següents són per a les dones i per als festejadors. Les dones cusen i broden a l'empara dels oms, i, encara en les tardes fredes de tardor, es posen al voltant d'un bidó que omplen de branquillons i que deixen encès d'un dia per l'altre, dia rere dia, fins que la gebrada del novembre no permet agafar les agulles enmig de les puntes dels dits freds, i els culs a sobre de les pedres queden ben gelats i adormits malgrat els sacs que estenen a sobre la pedra. Els festejadors baixen en un altre horari i per raons diferents, no són ni massa lluny per despertar sospites ni massa a prop per confirmar-les. Les dues pedres que queden pertanyien a la mainada, la multitud de fronts assenyalats amb algun trau i dents deixades en la pedra.

L'últim, en fila, per als esguerrats.

Tota la vida havia estat així. [...]

En tornar de veure l'avi, l'últim banc segueix essent el dels esguerrats, i encara es veu malgrat que l'asfaltat del camí (anava a l'horta i ara enllaça amb la carretera) en modificà el traçat, encara es veu la blancor de la pedra entre el buit de l'herba que ha anat creixent. També al voltant dels altres bancs creix l'herba, però és aquest el que continuo mirant ara, m'imagino que arriba la Quimeta, o els bastons d'en Salobres recolzats mentre acaronava la pedra sense parar. Un banc sense esguerrats en un poble esguerrat.

En arribar a la ciutat veig els bancs on els esguerrats dormen.