Al capdamunt del poble, l’orgull de pedra de Ca de Lluvic...


Obra:Cinc estacions (p. 175-177)
Municipi:Paüls
Comarca:Ribagorça

testing image

Al capdamunt del poble, l’orgull de pedra de Ca de Lluvic ens dóna la benvinguda sota mateix de la breu esglesiola romànica que domina un dels dos morrots d’Espés. Fa seixanta anys, d’aquest casalot en va sortir esporuguit el pare, amb un fusell, un correatge i el desconcert d’haver de saludar amb el puny enlaire. Va acabar la guerra a l’altre costat, amb la mateixa desorientació però saludant a la romana, abans que el destí el portés a establir-se entre les boires del Pla d’Urgell. Però Espés mai no se li ha esborrat del pensament i, a mesura que la vellesa li ha encongit serenament el cos, l’esguard encara li lluenteja intens quan Ca de Lluvic i el poble surten a la conversa.

Em sento hereu d’aquest sentiment i Espés m’ha esdevingut la fita d’un viatge circular a les arrels que he anat repetint fins ara mateix d’ençà el naixement dels fills. Estiu rere estiu, tot al llarg de vint anys —només amb alguna absència escadussera— Espés ha estat el parèntesi d’uns dies de calma, aïllament i tranquil·litat, i també un punt de primitivisme existencial que aprofitem per córrer camins en desús, passejar la fosca solitud dels boscos, pujar, si cal, al cap de Turbó i repassar indrets d’exquisit bucolisme que el pas dels anys ens han fet conèixer amb detall. Si l’any és d’aigua acostumem a plegar-hi els primers rovellons, algun rossinyol despistat i les darreres moixardines de la temporada. Dies de temps llarg per llegir al pradet que hi ha a tocar de la borda, per conviure amb amics que a estones ens hi acompanyen i fer-la petar vora la llar traguejant vi doble del Somontano, llescant rodanxes de xolís de Les Paüls i picant un formatge fort i esblanqueït d’ovella que encara fan per aquests rodals.

Les orenetes han fet niu al pis de dalt de Ca de Lluvic. En entrar-hi, una fuig pel badall de la finestra mentre l’altra roman a l’aguait, dins del niu penjat a la biga, amb el caparró tibat i els ulls espantadissos. Les finestres no ajusten bé, hi ha un parell de vidres trencats i em sembla que ha crescut l’esquerda de la paret del fons. És una part de la casa que no habitarem i fins em sembla un bé de Déu aquesta convivència franciscana amb les orenetes. Però el pensament es talla en sec quan de la cambra veïna surten esperitats i xisclant dos rats-penats que comencen a giravoltar cecs per l’estança. No troben la sortida, tot i que ens hem afanyat a obrir portes i finestres de bat a bat, i ens perseguim mútuament, passem l’esglai de veure’ls girar perduts a un pam de la cara fins que aconseguim, per fi, treure’ls de casa. Respirem alleujats i, refets de l’ensurt, ens abraonem amb les escombres per començar la neteja anyal de Ca de Lluvic.