Feia una mitja hora que les campanes havien repicat dotze camins...


Obra:Mort a l'Almodí (p. 8-10)
Indret:Rambla
Municipi:Fraga
Comarca:Baix Cinca

testing image

Feia una mitja hora que les campanes havien repicat dotze camins. Era la maitinada del setze de febrer, dimecres, de 1931. La Rambla del Cegonyer estava fosca com la boca d'un llop; la nit estrel·lada; una pesada i enfarfegadora cegallosa cúbia havia estat el martiri dels fragatins durant una setmana; però havia aixecat.

La foscor només estava trencada per la llum que eixia d'una finestra vora la cantonada de ca la Llúcia —potser un rabiquet que somicava— i la del Cafè Marianet.

Encara faltava mitja hora més per tancar. Dins, un cambrer mig adormit, recolzat sobre el taulell, les parpalles pesant-li tones; i tres taules: una amb dos jugadors d'escacs fent cara d'intel·lectuals, una altra amb quatre jugadors de guinyot i una tercera amb una cinquena de persones aparentment ensopides pel fum i pel set-i-mig. Les coes dels caliquenyos apagades entre els llavis o amb dos dits de cendra que, sovint i com bolimagues, es desprenien anant a deturar-se als pantalons de pana dels fumadors, cendrers involuntaris.

Deu minuts més tard, el vidre opac de la porta s'obrí i un raig de llum abastà els primers metres de la Costa del Cegonyer, al temps que una broma de baf, espessida per la humitat i el fred de l'ambient, desapareixia en arribar a la ratlla que separava la llum de la negror. Algú pareixia acomiadar-se. Transcorreguts uns segons, una figura traspassà el llindar. Se n'anà cap a la dreta, respirà profundament i es refermà sobre la barana. D'un encenedor de metxa va fer saltar unes espumel·les que encengueren una coeta de cigarro, humida de saliva a força de mastegar-la. Uns instants després, Vicent Costa Sistac enfilà el Cegonyer cap a ca d'ell, al Revolt.

La llum de ca la Llúcia s'havia apagat —potser el rabatxol s'havia adormit—; la lluna viatjava més enllà de les teulades dels dos cantons del Cegonyer. De la Carretera de Santiago es podien comptar les estel·les una per una. De Detràs dels Corrals se sentien nyaulits de gossos sense amo i, de quan en quan, els planys adolorits d'un gat. No obstant això, el silenci ho dominava tot. Els carrils, a dreta i esquerra, de terra; les voreres i el centre mal formigonats, sense bardissa i amb uns pedrissos, en ambdós costats, meravellosos per a poder gaudir-ne a l'estiu; geladors, desagradablement freds, a l'hivern.

El lleu soroll de la pana anava recorrent l'església, la fusteria de so Costella, la Caserna de la Guàrdia Civil i, a l'altura de l'Almodí, Vicent minvà la velocitat del seu caminar en veure que, a poques passes d'ell, una figura s'atansava. Encara no havia traspassat el centre del Cegonyer. Escodrinyava la foscor per tal de descobrir la identitat de la persona. Semblava que aquesta passaria de llarg, a un parell de passes d'ell. No va ser així, sinó que, en un moviment sobtat, se li posà davant per davant i llançà tres vegades el braç en direcció al ventre de Vicent. A la tercera se n'adonà que aquelles punxades li anunciaven la mort i, sense saber com ni per què, agafà amb totes les forces que li restaven la mà del seu assassí. Apretà, apretà fort, la cara feta un rictus, la gola muda de sorpresa — incapaç d'emetre un plany, un gemec—, el cos en enorme tensió, aguantant la navalla dins de son ventre i el puny del matador presoner d'ella. Dècimes de segon abans de sentir com la força en forma de sang abandonava el seu cos, l'assassí soltà la navalla i, amb una estrebada es va desfer de la mà que l'empresonava.

En uns instants, tomà a quedar-se sol Vicent, llarg, recolzat sobre el costat esquerre, el cap mig descansant sobre el pedrís. Amb la mà dreta tapant-se els tres forats per on li rajava la sang, per on se li esmunyia la vida.

—Déu! Déu! Em traus la vida per un error. És massa greu el càstig que em dónes. No és just que només paga jo.

Pensà en l'assassí. Mai no s'ho hagués cregut. Ja havien passat anys des d'«allò». Perquè no l'havia perdonat? O per què no ho havia oblidat?

Allargà la mà, tremolosa, humida de sang, damunt del pedrís i, durant uns moments, va moure, sense desfeci, els dits com si d'un llapis es tractés; després, tomà les mans a la ferida i, a poc a poc, sentí que el cap no li aguantava, s'esllavissava i caïa feixugament en terra; les mans fluixejaven, les parpalles se li tancaven, el cor bategava dèbilment.

—Déu! Si hi ha justícia l'han de descobrir! Morí mirant cap al cel; les parpalles no es tancaren del tot, de forma que els ulls quedaren dirigint la mirada a l'infinit, cap a on la seua ànima viatjava.

Un silenci estremidor, de mort, tornà a envoltar amb

son vel la Rambla.