Quan, a principis del segle, el pont que ara enllaça les dues Móres no existia...


Obra:Visió de l'Ebre català (p. 274-275)
Municipi:Vinebre

testing image

Quan, a principis del segle, el pont que ara enllaça les dues Móres no existia, i era una barcassa la que permetia de passar d'una riba a l'altra, Móra d'Ebre va ser un port de llaguts que feia puntes al de Tortosa. Comptava amb bons calafats i hàbils mestres d'aixa. I excel·lents patrons de riu per a comanar aqueixes embarcacions que ara, en el record dels vells, comencen a semblar fabuloses. El llagut (que els riberencs pronuncien «llaüt») va ser, durant segles, una mena de tren fluvial que baixava i pujava, transportant gent i mercaderia. Per a baixar, rai. La força del corrent el feia lliscar, bé que sovint els llaguters (quatre o cinc, ultra el minyó i el patró que timonejava) utilitzaven els rems i, en certs llocs, la barra o perxa. Per a remuntar el riu contra corrent, podia des­plegar dues veles —la gàbia i el trau— sempre que el vent vingués de popa. Altrament, el llagut sirgava gràcies a l'esforç d'una cavalleria, o dels mateixos llaguters, que, peonant, estiraven la grossa corda, la sègo­la, amarrada a la punta del pal, l'únic màstic plantat al mig del llagut. Qui no ho ha vist, gairebé no s'ho pot creure. Calia avançar, a força de pit —més que no de braços—, per l'estret camí de sirga, obert, de vegades, en un relleix de roca, o en un pendís de timba o en l'espadat d'un congost... Veure'ls sirgar pel pas de l'Ase o pel de Barrufemes feia estremir. L'extrem de la sègo­la se l'entrecreuaven als muscles protegits per uns coixinets anomenats pròpiament muscleres. No podien recular ni que haguessin de fer els fetges. Recular equivalia a perdre el llagut i la càrrega, la qual cosa era inconcebible. Eren gent de sac i corda, de faixa, ganiveta i caliquenyo, llops de riu, de gorra esfutrassada i llengua de dimoni. Quan passaven per davant d'entradors i pedrers on hi havia dones que rentaven, els llaguters, si anaven, descansadament, riu avall, les «florejaven». Però, quines «flors»! I el que elles responien, sobretot si eren casades i del morro fort, no shauria pogut dir tampoc davant d'una mare. Jo encara recordo haver vist, de petit, colles de llaguters estirant la sègo­la. Avançaven encorbats, caixuts, arromangats, renegant, vestits de parracs, talment una cordada d'esclaus, precedits pel cap de colla, el daliner, dit així perquè portava una vareta de ferro, el dalí, que li servia per a defensar-se dels gossos. El patró, que duia una gorra negra de vise­ra, de tant en tant cridava: «Aguanta, sègo­la!» Si anant amunt, o anant avall, trobaven boira —cosa freqüent a la tardor o a l'hivern— anunciaven el seu pas amb tocs de corn els quals retrunyien, apocalíptics, per valls i muntanyes. Els pagesos vells diuen que sentir en una matinada d'hivern —de boira, pluja o vent— els tocs del corn d'un llagut, feia posar la pell de gallina. Tot el que en dies de mal temps, aigües amunt, era cridòria i renegadissa, esdevenia silenci i voluptat, un dia d'estiu, ai­gües avall, cap al tard, de cara a les llums enceses de la posta i al descans. A la proa, sobre la coberta bombada de la sama, s'hi veia sovint un gos pelut; els llaguters, de cara al patró, empunyaven el rem —un rem que no sempre movien—; el patró, amb l'arjau entre les cames, encenia mig caliquenyo... Agombolat per la cançó del riu (perquè el riu no para mai de cantar), enmig del refull, reflectit en l'aigua multicolor, la visió del llagut era, com diu la bona gent, més bonica que cap pintura...