Que la vida de La Ràpita és dura perquè després del sopar...



testing image

Que la vida de La Ràpita és dura perquè després del sopar, a quarts de vuit, les germanes se submergeixen altre cop durant una hora a l'oració individual; que ho podien fer a la capella o bé a la cel·la; que el toc de dos quarts de nou les avisava per reunir-se per Completes, l'hora càlida del rés comunitari nocturn, amb la son al cos, amb la joia de la vida regular, mare Irene, com les estimo totes!; que és una hora malencònica; que compte a deixar-se portar per sentiments que no es pugui explicar amb claredat què signifiquen. Que després de Completes cada monja anava a la seva cel·la a dormir, retuda, feliç; que a mitjanit venia l'hora dolorosa, les Matines, que trencaven el son en el moment més fort; que després de mitja hora de patir fred tota la comunitat a la capella, se'n tornaven al llit; que les germanes malaltes tenien dispensa per no assistir-hi; que aleshores es podia dir que havia acabat el dia que era el mateix que dir que el dia havia començat perquè no hi ha solució de continuïtat en la vida de la monja de clausura; que què vol dir solució de continuïtat; que vol dir que per a nosaltres, filla, un dia és igual a un altre dia perquè cada dia nosaltres no fem altra cosa que resar i mortificar el cos i l'esperit; que em sembla que ja ho entenc, mare Irene. Que d'aquí a dos dies tindrà la primera entrevista formal amb la mare Abadessa, filla meva, i el tractament que li ha de donar és el de reverenda mare. Que l'endemà d'haver arribat, la reverenda mare Dorotea de Grasmere ja l'havia saludada afectuosament i havien tingut una conversa molt edificant però de tràmit en presència de la mare Irene; la reverenda mare Dorotea li havia dit que era bo que anés entrant en els detalls de la nova vida de la mà de la mare Irene que era qui l'havia de guiar durant el postulantat i el noviciat si aquesta era la voluntat de Déu. Que com a mostra del deseiximent absolut del món que professen les monges de La Ràpita, el Sant Costum estableix que les postulants, quan porten un temps de vida al monestir han de renunciar al seu nom mundanal i acceptar amb joia humil el que li atorga la comunitat; que durant uns dies li va fer molta por que no li posessin un nom difícil d'empassar, Pasquala, Eduvigis, Sagrament, Teresina; que per què no el puc triar jo, mare Irene? Que la mare Irene la comprenia prou bé i somreia però quan es tractava dels Costums o la Regla Santa no cedia ni així; que li va fer veure que és en aquests detallets, filla meva, que demostrarà que sap desprendre's de la vida anterior. Que al final la va convèncer i es va resignar que la bategessin com els semblés que ja tindria temps per avesar-s'hi. Que el nom de Clara era molt bonic, quin regal, mare Irene!, estic contenta, pare Junoy!, i que la cerimònia senzilla la va emocionar molt, sor Clara, sor Clara de Feixes; sor Clara fins a la mort. Que al principi no s'hi sabia avesar i si algú li deia sor Clara ella no hi queia. Laus Deo. Laus Deo, reverenda mare.