I un dia que havien anat d'excursió a la Font Roja...


Obra:Júlia (p. 45-46)
Municipi:Alcoi
Comarca:Alcoià

testing image
Veu de Llorenç Soldevila:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2013/07/un-dia-que-havien-anat-dexcursió-a-la-Font-Roja....mp3

I un dia que havien anat d'excursió a la Font Roja, amb Glòria i les mares, i les xiques jugaren a amagar-se i s'engrescaren, Rafelet, assegut en una pedra, la va mirar fondament, amb les galtes enceses, la trena desfeta i mil rialles bullint-li en la boca. La va mirar amb els ulls molt oberts, i en el mirar posava una claror de matinet de primavera. Quan la va tindre a la vora, en les revolades del joc amb Glòria, la va retindre pel braç, sense alçar-se de la pedra, i li va dir amb una veu molt rara:

—Tu ets la vida, Júlia.

Júlia, normalment, era de poques paraules. I de poques rialles. Però Rafelet, que als díhuit anys l'estimava amb tota la saó d'un home complet, era alguna cosa més que un bon xicot, o un que la volia. Era un home fet de sentors de mascle i de tendresa. De delicadeses que no tindria ni un senyoret de València. Júlia va aprendre l'alegria amb ell. I a prendre's la vida, no com una tragèdia, sinó com un passar del temps, que deixa pesantors, però també focs i riures. I serenitat.

Rafelet, un dia, li va dir que volia pujar a saludar la mare, i que ja era temps de fer les coses com cal fer-les. Júlia el va deixar fer. Tot va anar bé. La mare va fer coca bova, ben torrada pel cim. I va posar les estovalles noves i els gotets del que quedava de la vaixella de l'àvia Miquela. I una ampolla d'anís nova de trinca. Rafelet no estava gens cohibit, i va bromejar amb la sogra. I ella reia, amb les genives desdentades a l'aire i colps de palmell a la cuixa, de les eixides del xicot.