El monestir de La Ràpita dorm arrupit darrere un turó esquerp...



testing image

El monestir de La Ràpita dorm arrupit darrere un turó esquerp i sempre sorprèn el viatger que se'l troba de bursada després d'haver recorregut molts revolts de silenci gris amb clapes de vegetació miserable. A l'altra banda de la construcció severa, darrere les parets de l'hort, el paisatge esquerdat dels matolls i pedrots continua indiferent fins a morir al peu de la serralada Xorca. Si fos possible enfilar-s'hi, de l'espadanya estant —de campanar no que no en tenen, a La Ràpita— hom ataüllaria sense entrebancs les roques desolades del Portal de l'Infern on conten que succeïren fets meravellosos.

L'única fressa que destorba la immobilitat apassionada de les sargantanes és la de la campana trista que convoca la congregació de matines a completes. Del camí estant no s'aplega a sentir el rés auster i escadusser que les monges confegeixen al cor quan els pertoca. A l'hort, cremat malgrat haver-hi plantades dues fileres d'arbres, no hi ha ocells.

Mal pot sentir el viatger la flaire del cuinam així que es troba a les envistes del monestir, assedegat i cansat. El fum dèbil que surt de la xemeneia de la cuina reflecteix la pobresa de la menja. Fins i tot l'olor de pedra se superposa a la del bullit monòton. Tot plegat en el benentès que un viatger decidís perdre's per aquelles serralades.

Al monestir hi ha records oblidats per la comunitat. Com per exemple, la cripta ignorada. Al monestir, de tant en tant, com si fos una passa, s'hi esdevenen fenòmens de mal explicar; sinó que sor Margarida de Fredes se'ls explica, emperò les altres no en fan cabal, pobreta, quan se'ns morirà. Com aquella nit que a l'hora de Matines tres espelmes enceses esperaven les monges al racó del claustre que toca al refectori i sor Eudòxia va jurar davant l'Abadessa que jo no, reverenda mare.