La barriada vella, el poble de fa set segles...


Obra:Les Illes, encantades (p. 161-162)
Municipi:Andratx
Comarca:Mallorca

testing image

La barriada vella, el poble de fa set segles, és a la part alta, el Pantaleu i el Pou Amunt. S'aferra a la falda de la Planeta i és un teixit de carrerons i escales, estrets i irregulars, amb el sol empedrat. Les cases són fosques, amb finestrons, de parets emblanquinades. Tenen, a vegades, un parral i cossiols de geranis. Hi ha placetes, entre façanes altes i gastades, pobres, amb un coll de pou davant i on, en treure aigua, la cadena grinyola. Tothom té un moix: negres, tigrats, blancs, rogencs; els moixos circulen, cautelosos i atents; jeuen sobre les teulades. Les nits de lluna hi ha fantàstics jocs de l'ombra, i salten gats pels racons, provocant bregues sorolloses, crispades. A vegades s'hi veu, dreta i ambigua en una cantonada, la silueta d'una bubota.

El Pantaleu es un món perdut: han anat morint els vells, i els joves han fugit. Escamots de jaeneros han envaït les cases desertes. Fa encara vint anys, a les tardes i a les nits d'estiu, els pantaleuers es reunien a la placeta de la Pau; davant de casa els meus avis —i avui dels meus pares: els sis primers cognoms que porto ja eren aquí al segle XII —, sota el llum de la cantonada i al principi de l'escala, cent esglaons, que davalla fins a la plaça de Sant Pere. Seien en cadires baixes, feien corda, pelaven ametlles, jugaven a l'escambrí. Davant seu, les teulades d'Andratx, la vall verda. Garrafa omnipotent, el Port llunyà. Hi acudien tots: els de Ca Na Vilera, de Ca Na Baltasarina, de Can Pisana, de Ca Na Torrera, de Ca Es Panerer, de Can Panxeta, de Ca Sa Carbonera, de Can Menuda, de Can Massota, de Can Gorbió, de Ca Na Loi, de Can Goixet... En perdura, només, la memòria, d'aquella gent que era de carn i veu, que tenia un ofici, com jo mateix ara. Ja ningú tampoc no fa matances dels porcs, menjant i rient fins a les tres de la matinada.

Al temps dels moros aquí només hi havia alguna alqueria. Després del 1230 s'anaren establint els repobladors catalans. Al principi del segle XV, quan comença a empènyer de granat la pirateria, hom emmuralla per primera vegada. «Lo dit lloc d'Andratx és un lloc marítim i sense murs», considera el bisbe de Barcelona, senyor feudal. Un segle després, hi ha un centenar de famílies i es construeixen fortificacions més potents. Però el poble és un racó mallorquí, aïllat, assetjat per les falconades piràtiques, amb la meitat dels andritxols practicant el bandolerisme. El 1570 l'església era una barraca esquifida i bruta, amb un sol capellà. El bisbe de l'illa s'hi acostà en visita pastoral, i en sortí indignat: «Primerament visita el Sagrari i Sagrat Copon i encontrà que en el modo i estat que estaven eren molt indecents e indignes de son objecte... Visita després la Capella o altar de la Mare de Déu, que encontrà molt desmantonada i en gran manera descuidada...» El capellà no tenia capa negra per als enterraments, però sí una espingarda.