El meu pare, aleshores dirigent del BOC...


Municipi:Balaguer
Comarca:Noguera

testing image
Veu de Teresa Julio:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2015/04/El-meu-pare-aleshores-dirigent-del-BOC.mp3

El meu pare, aleshores dirigent del BOC, el «roig» més indiscutible de la vila, va ordenar la mare —el masclisme era un reflex que actuava també a l'esquerra, com avui— que endiumengés els quatre fills dels quals era jo «la gran». No cal dir que la meva mare, catòlica, apostòlica i enamorada del seu home, ens va fregar les orelles i genolls —habituals receptacles de la ronya dels pobres—ens netejà les espardenyes amb «Blanc d'Espanya» i ens engiponà la roba més presentable, desada a la calaixera per a les grans ocasions. Un cop fregats, raspallats, pentinats, vestits i espardenyats, anàrem a la Plaça Mercadal a fer «bulto». La Plaça era plena de ciutadans mudats, discutidors, saragaters i fraternals. Hi havia banderes roges en una de les quals la meva mare, catòlica, apostòlica i enamorada, hi havia cosit una falç i un martell blancs, retallats amb patró d'un dibuix fet pel meu germà Josep.

El meu pare «fardava» l'únic «trajo» de festa que li havia tallat i confeccionat el seu amic Pujades, del carrer d'Avall. Duia el mocador de seda blanc al coll, com un ballador de xotis. El meu pare, a més de comunista, era molt pinxo. La gorra de gairell li donava l'aire d'un «apa­che» i, si a més fumava un «caliquenyo», era de pel·lícula.

A la Plaça Mercadal hi hagué míting llampec, pronunciat frenèticament des d'uns bancs de pedra que encara hi són. Tothom semblava content. Recordo aquella alegria, perquè ha configurat profundament la meva formació o tarannà militant.

Al balcó del rector- la Rectoria és encara al Mercadal- no hi havia ni el canari. Tancat, barrat i hostil a la festa dels treballadors. Al cafè del Pau Badia s'hi prenia vermut amb olives. El Martert, un dels tres militants del PC de la vila, feia el fatxenda amb una corbata roja que duia, en fil groc, una faç i un martell brodats. Era "comunista oficial", segons deien els del BOC, però aquell primer de Maig, ningú no es motejava i tots semblaven reconciliats en el record dels obrers de Xicago, que el 1887 foren reprimits brutalment per reclamar condicions humanes de treball.