Vas pujar pel carrer dels Gegants...


Obra:Va ploure tot el dia (p. 18-19)
Municipi:Balaguer
Comarca:Noguera

testing image
Veu de Mª Àngels Verdaguer:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2015/04/Vas-pujar-pel-carrer-dels-Gegants.mp3

Vas pujar pel carrer dels Gegants deixant a mà esquer­ra el teu, que ara du el nom d'un pintor que fou mestre del teu germà. No et vas veure amb cor d'anar a la casa on vas néixer, on van néixer tots els teus germans, vius i morts. Tenies la boca seca i els ulls carregats de sol i de llàgrimes retingudes, i un gran pes al cor i un mal averany, i tot menys l'alegria del retorn... perquè allò no era el retorn. Perquè era pitjor que la fugida. Al cim de la costa dels Gegants, hi havia la casa dels avis, i tu l'havies pujada moltes Pasqües a buscar la mona: exactament deu mones amb uns ous de colors i ametlles picades al llom. La padrina, germana del teu pare, hi vivia d'ençà que s'havia casat; allí van néixer els teus cosins, allí matàveu el porc i éreu convidats a menjar fetge amb ceba. La teva padrina no t'esperava.

La vas veure de lluny, asseguda damunt d'una cadira baixa, a l'ombra que feia la casa. T'hi vas acostar a poc a poc. Ella llegia o tractava de llegir, amb els ulls gairebé morts, una carta del seu fill Pere, exiliat llavors a França. Degué veure els teus peus aturats al costat de la cadira, calçats amb unes sandàlies cobertes de polseguera. Alçà els ulls esgarrifosos de vellesa i tu vas preguntar si no et coneixia, i ella es va alçar com un llamp perquè et reconegué, i tu la vas abraçar perquè ja no podies més de basarda i, en poder plorar als seus braços escanyolits i febles, retrobares allò que havies deixat trenta anys enrere.

Però ella no t'ho va dir: «Queda't.» Et va dur a la cuina, que encara la tenien a la planta baixa, al costat de l'estable; una cuina plena de mosques que ella espantava, amb un gest mecànic, amb una punta del davantal; va treure un tupinet del foc, arrimat a les brases de la llar. Amb una cullera de fusta va treure arròs bullit del tupí i t'obligà a menjar-lo, espantant les mosques i cridant, amb un fil de veu: «Ah, desgraciada, desgraciada.» I tu pensaves que ho deia a la mosca, però t'ho deia a tu, «des­graciada, desgraciada que ens desgraciaràs a tots», perquè, segons ella, calia que et presentessis al quartel com s'havien de presentar tots els que tornaven. I quan tu li vas dir que no havies tornat, que només visitaves la ciutat amb l'únic propòsit de recollir-te a la tomba de la teva mare, aleshores la padrina es va posar a plorar.