A Balaguer també el teníem...


Obra:Va ploure tot el dia (p. 74-75)
Municipi:Balaguer
Comarca:Noguera

testing image
Veu de Mª Àngels Verdaguer:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2015/04/A-Balaguer-també-el-teníem.mp3

A Balaguer també el teníem, el nostre barri del plaisir. Els prostíbuls eren a l'altre costat del riu. Calia protegir la salut i la decència d'un poble constituït per botiguers, notaris, menestrals endreçadets, pagesos i capellans, monges i manescals, tots ells i elles honorables i candidats al cel quan Déu els cridés al seu costat.

N'hi havia dos, de bordells: un per als rics i un per als pobres. El primer era un edifici de tres pisos amb jardí i tota la pesca. El segon semblava una taverna de se­cà, sense jardí però amb un descampat on corrien conills i algunes gallines. S'hi entrava per una d'aquelles portes de pel·lícules de Tom Mix que deixaven veure les cames i les gorres dels parroquians, a condició que els darrers no fossin massa petits.

Les dones destinades al bordell dels rics eren més joves que les altres, i és natural. Pagant sant Pere canta i si no les volien granades calia fer el sacrifici. Les prostitutes de pobre ja eren veteranes, pensionistes de les ca­ses de barrets de Lleida després d'haver-ho estat al carrer Conde del Asalto de Barcelona. El meu poble no podia exigir massa, amb prou feines l'honor d'ésser preludi dels bordells de Melilla, i encara gràcies. De totes maneres, els parroquians tampoc no feien gaire goig i no podien demanar una Pola Negri. Un dels més assidus era el Popadits que, segons males llengües, ja no tenia esma per a res.

Aquells llatzerets eren guardats per uns gossos xatos i galtacaiguda, d'ulls de peix passat que els poetes motegen de melangiosos. Les bèsties ja coneixien la cliente­la i havien après, a cops de fustot, que els únics que no podien atansar-se al Paradís eren els infants i les dones, especialment el beatum emmantellinat que, amb l'excusa d'anar a resar el Rosari a l'ermita del Tro s'acostaven per les immediacions de les cases del pecat original.

A les prostitutes, els deien «manyes» i mai no vaig saber per què. Quan el meu pare hi feia referència sempre deia: «Les pobres dones.»

Aquelles pobres dones eren grosses, rosses del pot, dentades d'or o de ferro i quan anaven a comprar al Mercadal o al carrer d'Avall es feien acompanyar pels gos­sos xatos i endurits a cops de garrot. El botigam de la ciutat se les rifava. No regatejaven mai. Pagaven al comptat. No retornaven mai el recapte i no miraven prim. Se les rebia amb una rialla de dos pams i, als gossos, els comerciants llepaculs els donaven un sucre i una manyaga entre les orelles músties.