Les dents del monstre...


Obra:Els Llops (p. 154-155)
Municipi:Balaguer
Comarca:Noguera

testing image
Veu de l'autor:http://www.endrets.cat/bloc/wp-content/uploads/2015/03/Les-dents-del-monstre.mp3

Les dents del monstre. Aquesta tarda he tingut una inspiració sobtada i he anat a Balaguer. Volia visitar la imatge de l'arcàngel sant Miquel. Bé: no la imatge sinó la còpia. L'original de l'estàtua, del segle XIV, estava tan deteriorat que, el 1912, en caigué un tros i, per mala casualitat, esclafà el cap a una vella que tornava del tros amb una senalla de tomates i una altra de pebrots. L'ajuntament de l'època, amb pocs escrúpols i nul·la sensibilitat artística ni històrica, retirà la imatge i la desà en un magatzem municipal. De tot plegat, se n'assabentà el milionari nord-americà Charles Deering, que vivia a Sitges i era un conegut col·leccionista d'obres d'art. Deering comprà l'estàtua per un preu irrisori i se l'endugué al Palau Maricel de Sitges, on encara és ara. Però a Balaguer, a l'entrada del pont, hi ha, des del 1968, una còpia exacta de l'original. He aparcat el cotxe a la vora i me l'he mirada amb deteniment. Al peu hi ha una làpida escrita en llatí —suposo que també copiada de l'original— que diu:

SANCTE MICHAEL ARCHANGELE DEFENDE
NOS IN PRAELIO:

UT NO PEREAMUS IN TREMENDO JUDICIO




 

La imatge mostra sant Miquel travessant el monstre amb una llança. Per a qualsevol que no s'hi fixi, pot semblar la tòpica representació de sant Jordi. Però hi ha diferències importants. Sant Miquel no va a cavall, sinó que està dret, amb les cames obertes. I transporta damunt les espatlles les dues ales que són atributs essencials de la seva condició arcangèlica. La seva expressió és en aparença serena: mata el monstre, però sense esforç aparent i, el que és més sorprenent, sense mirar-lo. Por als ulls. Per què? Per temor? Per fàstic? El monstre és un d'aquells híbrids típics dels bestiaris medievals, mig mico, mig lleó, mig àliga, mig muricec —una mica de cada cosa i totes alhora, encara que en sembli impossible la combinació. Té la boca oberta, per on s'empassa (el pecat de la gula!) la llança que sant Miquel—l'esguard llunyà i potser poruc— li clava. I m'hi he fixat: la punxa de la llança a la boca. I les dents. Una dentadura que no és ni de mico, ni de lleó —ni, per descomptat, d'àliga ni muricec. El cor m'ha fet un bot. He tret un sobre de l'infern de l'americana i he mirat la fotografia que havia estat el meu segon anònim: la boca oberta d'un llop en primer pla. La disposició dels ullals i les altres peces de la dentadura és clavada a la de l'estàtua. Ara ja no hi ha dubte: el monstre que l'arcàngel sant Miquel —protector il·lustre, destinatari de goigs i precs, donador de miracles, de la ciutat de Balaguer— mata per simbolitzar l'exorcisme de tots els mals no és cap lleó, ni cap mico, ni cap àliga, ni cap muricec —és un llop!