El Ballet de la Patapuf


Obra:El meu Pallars. Volum I (p. 156-158)
Indret:Enviny
Municipi:Sort

testing image

El Ballet de la Patapuf

Una de les llegendes de caire humorístic és el ballet de la patapuf, que s'explica així: la Teresa de casa Rispa, d'Enviny, no era filla d'Enviny; només servia a casa Rispa. Diuen que era molt tafanera i que estava molt «enxirivillada» del Tonet del Pillo. Un bon dia li'n passà una com un cabàs. Portava el dinar als mossos i jornalers que treballaven al tros de Rispa, del camí de Llarvén. Tan satisfeta marxava, que gairebé no li pesava el gros cistell a la mà esquerra, mentre que amb la dreta aguantava l'equilibri del fustegal carregat a l'espatlla: unes quantes olles plenes d'escudella, i altres atuells amb recapte. Caminava alegre com unes pasqües i airosa com una daina, només de pensar que tot d'una es podria trobar amb el Tonet del Pillo. Tan bon punt va sortir del poble, li semblà sentir la veu estimada; llavors el cor li bategava encara més, i pensava: «A fe, diria que el Tonet no deu ser lluny». I l'enamorada Teresa es convertí en ulls i orelles per a espiar i escoltar sense ésser vista. I fins es va arriscar a enfilar-se dalt d'un paredot d'un tossalet per tal d'atalaiar millor seguint la veu del qui no veia. Fita l'ull a dreta i esquerra i s'adona que al dessota una parella s'amanyagava amorosament. «Jesús, que veig! No pot ser...» I per assegurar-se'n, s'abalançà tant, que va perdre l'equilibri i va caure damunt un bancal de cols. Patapuf! I cistell, fustegal, olles i altres atuells van fer un gran sometent, mentre una bona clapa de cols van quedar esclafades. El pitjor fou que la pobra Teresa es va trencar el braç. Al prec de les seves planyívoles exclamacions, En Tonet i la Marieta del Llop la van anar a plegar i la dugueren a casa. En comprovar que els seus salvadors eren ells, es va sentir més d'aquell mal moral que no pas del que s'havia fet al braç, i aquell dia els mossos de casa Rispa no van dinar fins a les tres de la tarda.

Al vespre, la caiguda de la Teresa fou motiu de comentari entre el jovent, a plaça, i En Tonet va dir a un dels mossos, el majoral de casa Rispa: «Avui, pla que hauríeu pogut ballar el ball de Prim, les mosses de casa Rispa!» El majoral, mig picat, respon: «Naltris l'ham passada prima; però tu, diable, as veu que devies ballar lo ball del patapuf pr'a n'aguell bancal de cols, perquè han quedat, les pobres, com si se hi haguessen arrebolcat un parell de ruques acaçades per un ruc. A fe, com hi ha món!, te'l sas al peu de la lletra; cal cap dir...». Aquell jovent, en comprovar que la cosa no duia malícia, com diuen ells, avisaren el taverner que portés tres pitxells de vi; se'ls begueren amb bona harmonia entre tots, a plaça, i xiularen i cantaren a desdir. L'un tirava els ganivetots per terra, l'altre els xaus, i, mentrestant, un altre entra a la plaça, vestit tot estrafolari, carregat amb un cistellot vell ple de culleres i forquilles rovellades i potots vells; i tots amb grans picaments de mans feien moviments estranys dalt d'aquella paret, fins que el del cistellot es deixava anar a terra i els altres deien alhora; «Patapuf!».

El pastor de Rispa, que era d'Olb, explica que mentre els altres anaven taral·larejant la cançó del patapuf, ell la xiulava, i que semblava talment un flabiol. Tot això ho feien mofant-se de la caiguda de la pobra Tereseta. Així conta el poble aquell ballet que va tenir naixença a Enviny.