El meu poble era cap d'una comarca...


Municipi:Sort

testing image

El meu poble era cap d'una comarca i per tant hi havia molt comerç. Comerç petit, però que volia dir moltes botigues. Podríem dir que a tot el llarg del carrer Major hi havia una botiga a cada casa. I jo, també (com deia, em sembla, Carner) hauria pogut conèixer cada botiga per l'olor que feien. Hi havien adrogueries, carnisseries, barberies, fleques, pastisseries, espardenyeries, sabaters, fruiteria, on venien ciris i atxes, farmàcia, estanc, ferreteries, fusteries, etc. Era un carrer estret amb porxos als dos costats i per tant sense gaire llum dins de les botigues. A mi em sembla, ara, que totes eren grises. Sostinguts pels pilars dels porxos, hi havia, a un costat, uns seients fets amb ciment molt agradables per seure-hi ja que eren frescos.

Hi havia cal Ton de Tonet on era casada la meva tia Àurea, germana de la mare. Que n'era de bona tia Àurea! I que poruga! Recordo que em feia prendre-li la tensió de la sang i quan començava a inflar el tub de goma, esporuguida, començava a cridar: «Socorro! Socorro!». Venien els ciris i les atxes, però a més era una adrogueria de coses bones, com sucre candi, xufles, cacauets, etc.

I casa el Quinquillaire. Aquesta era la botiga per antonomàsia. També era al carrer Major. Era un lloc ombrívol, no hi tocava mai el sol. O sigui, a l'estiu hi feia fresca i a l'hivern no massa fred. No era cap rebotiga, com la tantes vegades descrita rebotiga de la farmàcia. Cap al tard, hi anaven el metge, el banquer, l'advocat, l'escrivent del registre, el notari, el registrador. S'asseien al mig de la botiga —si era a l'hivern al voltant d'un braseret— i enraonaven. Era la intel·lectualitat del poble que discutia la salut de Sort, sense que mai arreglessin res. Però era una gran botiga. A l'amic Martí Farreres, una vegada que no podia resistir els tràngols de Barcelona, li vaig dir que anés uns dies a Sort i que anés a la tarda a casa el Quinquillaire. Hi va anar i crec que, pel que deia, li provà l'experiment. A més, és clar, dels pernods que trobava al cafè.

No fa gaire temps vaig passar pel carrer Major de Sort. Encara hi havia les botigues —menys que abans— i els amics que em saludaven amb afecte. Amb emoció vaig anar seguint el carrer que havia estat el centre comercial de tot el Pallars.