A la pissarra hi havia un clarió mig rosegat...


Obra:Les veus del Pamano (p. 25-28)
Municipi:Sort

testing image

A la pissarra hi havia un clarió mig rosegat. L'agafà i no es va poder estar de fer-lo servir; amb bona lletra de mestra hi va escriure la data: dimecres, 13 de desembre de 2001. I es tombà, com si tingués canalla asseguda als pupitres corcats per explicar-los què farien durant aquell dia. Però es va quedar amb la boca oberta perquè al fons, aguantant la porta de l'aula, un paleta mal afaitat, amb un cigarret a la boca, una capsa de puros en una mà i un llum de càmping gas a l'altra, també s'havia quedat amb la boca oberta. Però va reaccionar el primer:

—Senyoreta... Nosaltres toquem el dos, que ja no ens hi veiem. La torna vostè, la clau?

S'hi acostà, amb el llum, la llum i un manyoc de claus enganxat als texans blancs de pols i a la Tina li va semblar que era un nen que li venia a portar la llibreta i que ella era la mestra d'aquella escola de tota la vida. El paleta deixà la capsa de puros damunt de la taula.

—Això ho hem trobat rere la pissarra.

—D'aquesta pissarra?

El paleta s'acostà a la pissarra, i la va fer córrer lateralment tot i que semblava encastada a la paret; va lliscar, amb un gemec dolorós, ben bé dos pams cap a un cantó i va deixar al descobert una petita cavitat fosca. Hi acostà el llum.

—Aquí a dins.

—Com el tresor d'un pirata.

El paleta va tornar a deixar la pissarra a lloc.

—Són quaderns de la xinalla —va dir. I va donar dos copets a la capsa. Era una capsa de puros ben conservada, lligada amb un cordill de color negre.

—Me la puc quedar?

—L'anava a llençar.

—Que em podria deixar el càmping gas?

—Si es vol quedar aquí s'enramparà de fred —va advertir l'altre mentre li abastava el llum.

—Vinc prou abrigada. —Pel llum—: Gràcies.

—Quan se'n vagi, tanqui amb clau i deixi la bomboneta a l'entrada. Demà ja l'hi trobarem.

—Quan trigaran a demolir-ho, això?

—Demà estarà tot fet. Avui només hem preparat la feina. És poca cosa, aquest enderroc.

I va saludar com si fos un marine, posant-se un dit desmenjat a la templa. Va tancar de cop i la xerrameca d'ell i dels seus dos companys es va anar esvaint a través de la finestra bruta, fins que tot va quedar tan en silenci que per poc no es van sentir els estossecs de l'Elvira Lluís, aquella nena que seia a primera fila i que feia cinquanta-sis anys que havia mort tísica. La Tina mirà al seu voltant. El llum del càmping gas regalava noves ombres desconegudes. Aquest enderroc és poca cosa, va pensar. Quantes generacions de nens han après a llegir i escriure aquí?, va pensar. En un dia, tot ensorrat, va sospirar.

Tornà a la taula i s'adonà que el paleta tenia més raó que sant Quiri: aquella aula era un congelador. I la llum del dia anava dimitint cada vegada més de pressa. Va deixar el llum damunt la taula del mestre i va pensar en el tresor del pirata. Imagina't que haguessin enderrocat l'escola amb els diamants a dins, va pensar... Va desfer el cordill negre i n'obrí la tapa: els diamants eren uns quaderns de color blau clar o verd clar, no es veia gaire bé, amb la paraula Cuaderno escrita en diagonal, en cal·ligrafia negra d'impremta. Quaderns de la canalla. Dos, tres, quatre quaderns. Quina llàstima que no siguin diamants, va sospirar. I la punxadeta, que tornava, puntual.

En va obrir un: de seguida li va cridar l'atenció la lletra ordenada, harmoniosa, de bon llegir, que omplia de dalt a baix totes les seves pàgines. I de tant en tant, alguna il·lustració. Tots quatre quaderns eren iguals. Al primer quadern, una cara. Ella no ho sabia, però era un autoretrat de l'Oriol fet davant del mirall del lavabo dels nens. Un home amb la mirada trista. Al segon, una casa amb el rètol a sota: «Casa Gravat». Al tercer, a veure..., una església. L'església de Sant Pere de Torena. I un gos del tipus Springer Spaniel, amb els ulls tristos com la Tina no n'havia vist mai cap i que probablement es deia Aquil·les. I en el darrer quadern, l'esbós del retrat d'una dona, començat, modificat, corregit mil vegades i deixat a mig fer, sense llavis i amb els ulls buits, com les estàtues mortuòries de marbre que comerciava en Serrallac al seu taller. Va seure i no s'adonà que l'alè, per causa del fred, li sortia en forma de boira, com si volgués ocultar el descobriment d'aquells quatre quaderns. On havia sentit aquell nom? Feia molt poc, sí. Com si algú li n'hagués parlat feia poquíssim.

La Tina Bros va començar a llegir, encuriosida, inadvertida, sense ni sospitar el que li queia al damunt. Va començar des de la primera pàgina del primer quadern, a partir de l'encapçalament que deia estimada filla que no sé com et dius però que sé que existeixes perquè he vist una maneta teva, petita i dolça. M'agradaria que quan fossis gran algú et passés aquestes ratlles perquè vull que les llegeixis... Em fa por el que et puguin dir de mi, sobretot la teva mare.