Les nou tocades...


Obra:Les veus del Pamano (p. 192-193)
Indret:Cementiri
Municipi:Sort

testing image

Les nou tocades.

—El Ventureta la palma i no serà culpa meva. Prepareu-lo. Per recórrer els tres-cents metres que els separaven de la feixa d'en Sebastià, van fer servir el cotxe negre i lluent. Al seient del darrere, el Ventureta, plorós, covard com el seu pare, oh que lluny de la gallardia amb què conten que havia afrontat la mort el Josep Vilabrú, espanyol exemplar, patriota honest, quan els faieros el van ruixar amb benzina. Mocs i tot, li regalimaven, al Ventureta. Al costat del Ventureta, el Gómez Pié, el dels cabells arrissats i l'andalús de la cara fosca. Al davant, el Balansó amb el seu bigoti fi i un xofer desconegut. I damunt dels estreps del cotxe, agafat a la finestra amb una mà i la pistola a l'altra, el Valentí, que es deixava gronxar pel fred de Nadal, eufòric per la resolució d'esborrar un nom més de la llista dels apòstols que havien de caure per imperatiu biològic i d'estricta venjança. I al voltant del poble, els escamots de falangistes a l'aguait, per si el maquis.

El cotxe trontollà camí de la feixa, no és possible que em mori així, i va dir en veu alta no vull morir i el Valentí va ajupir-se i va fer entrar el cap a dins del cotxe i va dir què diu, aquest? Vol cantar?

—Diu que no vol morir —va fer el Balansó. I el Valentí va tornar a treure el cap perquè no es volia perdre les ganivetades del fred contra la seva ànsia de futur i de progrés.

El Ventureta va veure els cinc homes que feien guàrdia a la vora de la feixa, i aquella esperança desesperada que el seu pare saltés damunt dels dolents a última hora, va començar a esvair-se perquè tot era fosc i fred com l'oblit. El van fer baixar, el van portar cap a la paret del marge, tocant a la primera tanca del cementiri, il·luminada només pels llums del cotxe i va arrencar a plorar i a dir no vull morir, jo no sé on és lo meu pare. I quan el lligaven a la soca encara plorava perquè estava aprenent que el destí és irreversible i va cridar fort tinc por, tinc por, tinc por!! I el Valentí li va tallar l'histerisme amb una bufetada ben donada i li va escopir a la cara que era un covard i havia d'aprendre d'una puta vegada a morir com un valent, com moren els herois, cagondéu. Es va apartar i el va apuntar amb la pistola que tota l'estona havia dut a la mà i llavors va dir no et mataré, covard, només volia saber si series capaç d'aguantar sense cagar-te, i el Ventureta es va posar a sanglotar, desesperat, content, trist, feliç, espaordit i va abaixar la vista i va acotar el cap i llavors el Valentí apuntà al clatell que se li oferia tan bé i va disparar dos trets seguits en el moment que el nen tornava a alçar el cap i el Joan Ventureta va deixar de sanglotar, de plorar i de tenir por i es va convertir, d'una puta vegada i gràcies a mi, en un valent borni i mort.